Home / Índex d'autors / C / Cristòbal, Cristina / Recorregut per la història de l’ACAP a través dels seus presidents · A. Camino, C. Bugié, F. Pegenaute,C. Cristòbal

Recorregut per la història de l’ACAP a través dels seus presidents (05/2012)

autor
Antonio Camino
President de l’ACAP de 1991 a 1994.
Conxa Bugié
Presidenta de l’ACAP de 1995 a 1998.
Fàtima Pegenaute
Presidenta de l’ACAP de 1999 a 2003.
Cristina Cristòbal
Presidenta de l’ACAP de 2004 a 2008.
   

Antonio Camino  "Em sembla que des del naixement de l’ACAP,  l’Atenció Precoç a Catalunya ha fet, afortunadament, una progressió explosiva tant a nivell qualitatiu com quantitatiu."

Llicenciat en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona, especialista en Pediatria. Especialista en Neurologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va col·laborar com a Neuròleg-consultor amb l’equip professional del Centre d’Higiene Mental Les Corts, dirigit per la Dra. Pérez Simó.

Va exercir com a metge d’urgències al CAP de Premià de Mar de l’ICS. Neuropediatre de l’equip fundador de l’EIPI de Sants-Montjuic de l’IMD de l’Ajuntament de Barcelona, que més tard es va traslladar al Districte de Nou Barris. Neuropediatre i coordinador en l’EIPI de Ciutat Vella. Va crear el CDIAP de l’IMD de l’Ajuntament de Mollet del Vallès i ha exercit com a neuropediatre en el seu equip multidisciplinari. Soci numerari de la Societat Catalana de Pediatria. Soci fundador i primer president de l’ACAP de 1991 a 1994.

L’Associació Catalana d’Atenció Precoç va néixer a Catalunya ara fa 20 anys . Com valora aquests anys d'història de l'atenció precoç?

Ara, que corren temps difícils, convé recordar que en els inicis de l’existència de l’ACAP, la situació de l’Atenció Precoç a Catalunya, era incomparablement molt més complicada que no ho és pas ara. Em sembla que des del naixement de l’ACAP,  l’Atenció Precoç a Catalunya ha fet, afortunadament, una progressió explosiva tant a nivell qualitatiu com quantitatiu.

Ens podria descriure la conjuntura social i política en la qual vostè va desenvolupar la seva presidència a l'ACAP?

Doncs, per començar, cal explicar que la perspectiva que imperava en aquells moments era la que concebia l’atenció als infants amb problemes del desenvolupament, únicament des de la dimensió purament rehabilitadora o reeducativa.

En conseqüència, en el procés d’atenció als infants, es menystenia el rol específicament parental de les famílies i, en canvi, se les responsabilitzava exclusivament d’executar, de forma submisa, la part del tractament rehabilitador complementari al que podia realitzar, amb les seves lògiques limitacions, el terapeuta professional.

Tampoc la Generalitat encara no havia reconegut i acceptat com un dret universal dels ciutadans de Catalunya l’atenció en el serveis dits “d’estimulació”, més enllà de l’atenció oferta pels dispositius hospitalaris, propis o concertats, que disposaven de serveis de rehabilitació. Les famílies, pel seu compte o amb la col·laboració de les administracions locals, s’organitzaven, com bonament podien, per crear serveis d’estimulació, assumint el seu elevat cost, per tal d’aconseguir una millor accessibilitat i, així, obtenir una atenció més intensiva, més continuada i més global, per als infants. Després, famílies i entitats públiques i privades s’havien d’espavilar per aconseguir algunes subvencions graciables que atorgava la Generalitat,  per tal de facilitar una mica la sostenibilitat d’aquests serveis.

Finalment, cal dir que no va ser fins a juliol de 1985, quan la Generalitat va intentar posar un cert ordre al sector, publicant en el BOG, l’ordre que intentava regular el seu funcionament. Aquest decret pretenia consagrar una separació irracional de les funcions assistencials i establia que els serveis hospitalaris serien els únics competents per assumir les funcions diagnòstiques i establir els plans terapèutics mentre que els serveis de tractament es limitarien a aplicar-los.

Evoqui un moment per recordar dels seus 4 anys de presidència

Més que un moment concret, vull recollir les fites més destacades, des del meu punt de vista, assolides durant el mandat de la Junta que jo presidia.

Són aquestes:

  1. Poder disposar d’un local social digne, a un cost assumible per les limitadíssimes finances inicials de l’entitat.
  2. Aconseguir contractar professionals (gerent i administrativa) per donar suport a les tasques de junta directiva i, d’aquesta manera, fer possible oferir a tots els associats els serveis que necessitaven.
  3. Convertir l’ACAP en una entitat plenament representativa dels professionals del sector i arribar a esdevenir interlocutora àgil i eficaç en les gestions que calia fer amb la Generalitat de Catalunya, de la qual depeníem, per tal d’aconseguir avançar tant en la qualitat de l’atenció oferta als infants i a les famílies com en la millora substancial de les condicions econòmiques i laborals pels socis.
  4. Dotar l’ACAP d’instruments que podessin facilitar la difusió de la tasca dels professionals de l’atenció precoç i conquerir nivells més alts de prestigi i reconeixement professional i social. Amb aquest propòsit es van posar en marxa les Jornades i la Revista.

Què ens en pot dir del moment actual de l'atenció precoç i quins reptes se'ns plantegen davant la crisi econòmica del moment actual?

Penso que per no posar en risc la continuïtat del dispositiu d’atenció precoç, hauríem de reconèixer i acceptar que els recursos són necessàriament limitats i que hem tingut la immensa fortuna d’haver pogut viure, durant aquests darrers anys, la crisi de creixement i millora més espectacular de l’atenció precoç, fins el punt que, difícilment els socis, d’una edat semblant a la meva, no ens hauríem pogut imaginar mai en començar la nostra carrera professional.

Encara que no hagués estat tan severament colpit el nostre país per la crisi financera en la qual estem immersos, però amb més motiu si tenim en compte aquesta circumstància, caldria que tots plegats ens esforcéssim per tal  d’aconseguir elaborar consensuadament uns criteris més precisos i selectius d’accés i de permanència en el dispositiu per tal de poder seguir atenent com fins ara o millor, tots aquells infants que ho necessiten però evitant, en bona mesura, malbaratar recursos en aquelles demandes que es podrien resoldre espontàniament o bé amb mesures assistencials de menor cost econòmic.

Una mirada cap al futur: faci un petit full de ruta de cap on hauria d'anar l'Atenció Precoç i una recomanació per als professionals més joves de l’atenció precoç

Entenc que l’Atenció Precoç haurà de continuar desenvolupant-se sense perdre cap de les seves característiques més preuades:

  • Dret d’accés universal i gratuït per a tota la població infantil de Catalunya.
  • Implantament sectoritzat en el territori per fer possible un abordatge en xarxa, especialment, de les problemàtiques més complexes.
  • Funcionament interdisciplinar de l’equip per fer possible i efectiu un abordatge global dels problemes del desenvolupament infantil.

Als més joves no gosaria oferir-los cap consell però sí que els voldria fer partícips del meu desig: que puguin desenvolupar la seva tasca professional en les millors condicions laborals, professionals i tècniques i que no decaigui el seu entusiasme i compromís amb els infants i amb les famílies, per més dificultats i obstacles que puguin destorbar-los.

I per acabar, quelcom lleuger i més proper

Un llibre i una pel·lícula per a recomanar

El llibre que sens cap mena de dubte m’ha emocionat més dels que he llegit últimament és:

Los girasoles ciegos de l’autor Alberto Méndez. Amb aquest llibre que recull quatre contes entrellaçats i ambientats en la guerra civil espanyola, es descriuen amb una sensibilitat excepcional les experiències i vivències dels derrotats encara que, malgrat tot, mantenen tota la seva dignitat. Sé que en José Luis Cuerda, n’ha fet una pel·lícula basada en aquest llibre però jo no l’he visionada.

La pel·lícula que recomanaria, també tracta dels conflictes humans que es desenvolupen en un petit poble com a conseqüència dels prejudicis ideològics i polítics que estan en l’origen de la guerra civil espanyola.

Està feta per José Luis Cuerda i en el guió també hi va participar en Rafael Azcona.

Un personatge que l’hagi marcat en la seva trajectòria professional

Més que personatges, m’han influït considerablement moltes persones però la majoria d’elles pertanyen a l’àmbit del que podríem dir “anonimat social”. Incloc aquí a tots els mestres que he tingut des de pàrvuls fins ara, tant en l’àmbit acadèmic, com professional i personal i també els meus companys i companyes amb els quals he treballat al llarg de la meva carrera professional. Amb tots ells tinc un enorme deute de gratitud. En el terreny de les celebritats val a dir que, des de ben jove (devia tenir uns 18 anys) em va fascinar el poderós pensament d’en Sigmund Freud que vaig descobrir llegint Totem i tabú.

Conxa Bugié  "Introduir el terme “Desenvolupament Infantil” crec ha facilitat la comprensió del nostre model."

Metge especialitzada en pediatria, a l’àmbit de l’atenció als nens discapacitats.

Treballà com a metge adjunt responsable de la Unitat de Desenvolupament Psicomotor del Servei de Neuropediatria de  l'Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona.

Organitza el primer curs Bobath d’Espanya. Col·labora en el disseny del protocol “Llevant”.

Al 1983 deixa la plaça de l'hospital per formar part d'un dels 2 primers equips d'Atenció Precoç. I

mpulsa, conjuntament amb d'altres companys del sector os la COORDINADORA d'Equips d'Atenció Precoç.

Impulsa i coordina un programa conjunt amb Salut Pública i Serveis Socials, per a la detecció de trastorns en el desenvolupament.

Participà en la posada en marxa del primer Centre Materno Infantil.

Des de 1988, conjuntament amb 3 professionals, constitueix una cooperativa pel Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (DAPSI).

Va participar en el grup de Rehabilitació Infantil i Atenció del programa Helios II com a  representant de l'associació, sent coordinadora del Grup de treball durant 1 any.

Actualment forma part del grup de treball Relacions Exteriors de l'ACAP i també com a representant de l'associació, del grup que treballa a nivell estatal en l’elaboració del Libro Blanco de la Atención Temprana.

Ha impartit diversos cursos, xerrades i seminaris.

Formà part de l'elaboració del Calendario del Desarrollo per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona.

Des de 1996 col·labora en els programes d'atenció als nens discapacitats a Oruro (Bolívia). Ha estat nombrada representant d' Espanya del Comitè de la Persona amb Discapacitat d' Oruro.

Presidenta de l’ACAP de 1995 a 1998.

L’Associació Catalana d’Atenció Precoç va néixer a Catalunya ara fa 20 anys. Com valora aquests anys d'història de l'atenció precoç?

Els darrers 20 anys han estat sens dubte uns anys molt positius per a l’atenció precoç, en els quals s’ha consolidat el model basat en un equip multidisciplinar, capaç de donar resposta a les diferents i complexes necessitats d’infants i famílies. En aquests anys les famílies, els equips de pediatria, les  escoles infantils i també l’administració han pogut apreciar l’efectivitat d’aquest model. Crec que en aquests 20 anys els CDIAP s’han arrelat al territori.

Ens podria descriure la conjuntura social i política en la qual vostè va desenvolupar la seva presidència a l'ACAP?

Em limitaré als aspectes més propers a l’atenció precoç i en la forma en què jo ho vaig viure. Va ser una etapa en què la societat i les administracions estaven  receptives i en el que des de l’ACAP vàrem contribuir a difondre el nostre model a diferents nivells: a Catalunya, des de la Junta i amb el suport de la Diputació de Barcelona, vàrem poder visitar els diferents CDIAP  i de forma conjunta amb els seus professionals, donar a conèixer a cada territori, el seu treball i el del conjunt de la xarxa; a Espanya, el suport del Real Patronato de la Persona con Discapacidad va donar suport a la iniciativa del Libro Blanco, i a la creació del GAT i a ambdues empreses l’ACAP hi va tenir un paper rellevant; finalment a Europa, es va participar en el programa Helios II, de la CEE i aquest va ser un important instrument per a conèixer altres experiències i per donar a conèixer la nostra, que va ser sens dubte la millor considerada pels professionals participants.

Era d’altra banda un temps en què l’ACAP era ACAP  i UCCAP. El suport i col·laboració entre CDIAPs i la responsable de programa, Anna Fornós va permetre un treball col·laboratiu clau pel reconeixement per part del Departament de Benestar i Família de l’eficàcia i vocació de servei de la xarxa.

Evoqui un moment per recordar dels seus 4 anys de presidència

M’és difícil seleccionar un moment. En els meu record es barregen imatges i moments, entranyables molts d’ells: com visites als equips, jornades, esmorzars de treball amb Miquel Àngel, gerent de l’ACAP, reunions amb l’administració, etc. Però si considero la seva projecció posterior en triaria 2: el moment de proposar, en un bar de Madrid, fer un Llibre Blanc de l’Atenció Precoç per a tota Espanya, i en reunió de Junta, la proposta de canviar la denominació dels equips, adoptant l’actual de Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç. Introduir el terme “Desenvolupament Infantil” crec que ha facilitat la comprensió del nostre model.

Què ens en pot dir del moment actual de l'atenció precoç i quins reptes se'ns plantegen davant la crisi econòmica del moment actual?

L’atenció precoç està en un bon moment, en el sentit de que els CDIAPs tenen un guanyat reconeixement i els seus professionals treballen amb il·lusió i eficàcia. La majoria d’equips reflexionen sobre el seu treball, i amb una millor conjuntura econòmica, si es pogués tenir suport per a la investigació, per treballs multidisciplinars i multicèntrics, es podria contribuir de forma important al coneixement del desenvolupament infantil i a com ajudar als infants i a les famílies.

Però es probable que la crisi econòmica actual no faciliti aquests objectius, per una major pressió assistencial, ja que d’una banda les famílies estan sotmeses a major pressió, les condicions de les escoles bressol estan en risc de perdre qualitat, els recursos envers famílies i infants en exclusió social perillen… tot això pot fer més complex el nostre treball. Reptes? Adaptar-nos, probablement sense increment de recursos, a aquestes noves circumstàncies. Davant d’un món canviant caldrà que també nosaltres canviem, no d’objectius, però sí que incorporem estratègies noves.

Una mirada cap al futur: faci un petit full de ruta de cap on hauria d'anar l'Atenció Precoç i una recomanació per als professionals més joves de l’atenció precoç 

 Estem en un món canviant com l’actual i és difícil fer fulls de ruta; l’Atenció Precoç a Catalunya ha anat evolucionant donant respostes a la realitat, a les necessitats d’infants i famílies i aquest ha estat un valor important que cal mantenir, que la fa viva i no anquilosada en esquemes rígids.

Apunto però algunes idees: crec que l’Atenció Precoç hauria de ser encara més ”transversal”, arribant a tos els espais on es troben els infants i les seves famílies, però sense perdre la seva especificitat, ja que quan es parla de que l'Atenció Precoç es fa als serveis de neonatologia, de pediatria, també a les escoles bressol... podria haver-hi el risc de pensar que si hi hagués una bona atenció en aquests llocs els CDIAPs, amb els seus professionals especialitzats en l’àmbit de desenvolupament serien innecessaris, o tal vegada només per a l’atenció d’infants amb discapacitat. Jo estic convençuda que l’existència dels CDIAPs, com equips interdisciplinaris especialitzats en la primera infància, és actualment i serà en els propers anys, clau i fonamental per a l’atenció precoç. Crec que seria bo posar més accent en la vessant preventiva i consultiva i que es consideressin centres de referència i recursos per a tot el referent amb infants de 0-6 anys.

Imagino els CDIAPs més com a “Centres de Desenvolupament Infantil”, per consultar, assessorar, informar, donar atenció quan es precisa... En aquest marc, que un percentatge molt més alt de la població que l’actual, consultés als professionals del CDIAP en algun moment seria habitual, de la mateixa manera que la majoria de pediatres reben consultes d’infants “sans”.

Als professionals més joves els animaria a continuar si estan oberts a aprendre cada dia del nen o nena, dels pares, dels companys, dels llibres..., a  reflexionar i rectificar,  a no desanimar-se davant situacions difícils, a gaudir de la feina amb els nens i amb les famílies... És una feina en la qual cada nen i cada família suposa un repte i un estímul, al ser sempre diferents, i diferents per tant, les nostres propostes i formes d’ajudar-los.

I per acabar, quelcom lleuger i més proper

Una recomanació per al col·lectiu de professionals que treballem amb la petita infància

Crec que és important escoltar, escoltar el nen (en sentit ampli i encara que no parli, es clar), escoltar els pares, escoltar a mestres i educadors, el pediatra, a la infermera... escoltar els companys de l’equip... seria bo escoltar també els companys del nen o nena. Escoltar i intentar posar-nos en el lloc de l’altre per poder entendre'l i ajudar-lo.

Un llibre i una pel·lícula per a recomanar

Llibre: La sonrisa etrusca, de José Luis Sanpedro.

Pel·lícula: Los chicos del coro, de Christophe Barretier; La vida es bella, de Roberto Benigni.

Un personatge que l’hagi marcat en la seva trajectòria professional

Destaco l’Angel Rivière, psicòleg, i l’Elisabeth Köng, pediatra, tinc d'ambdós un record molt especial pel seu perfil professional i humà; però estic plena de marques, de companyes i companys, de Sant Joan de Déu en les meves primeres etapes, ja fa 38 anys, i de tants companys i amics dels que he après i aprenc cada dia.

Fàtima Pegenaute "Si mirem d'altres Comunitats Autònomes i, fins i tot, els països europeus del nostre entorn, constatem que gaudim d'un servei del qual ens podem sentir satisfets, nosaltres, les famílies i la societat."

Psicòloga de l’equip d’Atenció Precoç EIPI de Nou Barris des de l’any 1983.

Presidenta de la Federación Estatal de Asociaciones de Profesionales de la Atención Temprana.

Coordinadora i professora del Màster d’Atenció Precoç i Familia de la F.Blanquerna i professora dels Màsters de València i les Illes Balears.

Coautora del Libro Blanco de la Atención Temprana.

Presidenta de l'ACAP de 1999 a 2003.

L’Associació Catalana d’Atenció Precoç va néixer a Catalunya ara fa 20 anys. Com valora aquests anys d'història de l'atenció precoç?

Crec que durant aquests anys, d'ençà de la creació de la Coordinadora d'Atenció Precoç, a l'any 1984, a Catalunya s'ha fet molta feina. I el més interessant és que s'ha pensat i s'ha treballat des dels professionals i des de la força que suposa l'associacionisme.

Han estat anys de reflexionar i debatre junts cada un dels conceptes que consideràvem importants en la nostra professió. Sempre s'ha tingut molt en compte que allò que pensàvem era el millor per atendre les necessitats dels infants que arribaven als nostres equips i de  les seves famílies. Hem anat a defensar els nostres criteris davant l'Administració. Penso que avui tenim al nostre país una xarxa d'Atenció Precoç amb unes molt bones connotacions qualitatives. Encara, però, ens falta feina per fer:    

  • No podem tenir llistes d'espera. Necessitem més professionals.
  • La freqüència d'atenció per alguns casos no és encara l'òptima.
  • Alguns nens amb problemes ens arriben tard. Sobretot aquells que presenten trastorns més de caire emocional. Un treball específic i adient amb els bebès, les seves mares i pares, podria resoldre problemes i dificultats més difícils d'abordar quan ja tenen 2 i 3 anys.
  • De vegades, és difícil tenir i organitzar grups de pares.
  • Escrivim poc de la nostra experiència i no fem investigació sobre la nostra feina.
  • S'ha d'articular millor la relació entre Salut Mental i Atenció Precoç.

Ens podria descriure la conjuntura social i política en la qual vostè va desenvolupar la seva presidència a l'ACAP?

Ha plogut molt des de llavors i a més, en aquests anys han passat moltes coses. Nomes diré que els del canvi de segle eren els anys del “España va bien” i es respiraven uns aires de bonança econòmica i de consumisme desaforats. Com passa sempre en aquests casos, no tothom podia beneficiar-se per igual d'aquesta conjuntura. A Catalunya, com a la resta de l'Estat, començaven a arribar onades d'emigrants en condicions sovint deplorables. Ens començaren a arribar als Equips els primers casos d'infants nouvinguts i ens vàrem haver de formar en la comprensió del dol que representa per a les famílies provinents d'altres països i cultures deixar enrere els seus lligams i les seves arrels. Segurament, no vèiem que aquells anys d'eufòria ja venien prenyats de la crisi global -no només econòmica- que patim a l'actualitat.

Evoqui un moment per recordar dels seus 4 anys de presidència 

Un moment important per a mi i per a tota l'Atenció Precoç a Catalunya crec que va ser quan ens vàrem plantejar la possibilitat d'organitzar, de forma conjunta amb la Universitat i l'Administració, un Màster en Atenció Precoç i Família. Les converses que iniciàrem amb diverses institucions universitàries, van quallar, finalment, amb un acord amb la Facultat de Psicologia i Pedagogia de  Blanquerna (Universitat Ramon Llull). El professor Climent Giner, degà de la Facultat, va facilitar molt tot el procés. Era la primera vegada que una Universitat demanava a l'Associació col·laborar en la creació, posada en marxa i continuïtat d'un Màster de formació específica per professionals de l'Atenció Precoç.

Un altre fet molt important, encara que en aquells moment no érem conscients, va ser la presentació del Llibre Blanc de l'Atenció Precoç, per primera vegada, a Madrid, l'any 2000. Vaig tenir l'honor de col·laborar des d'un principi i fer la presentació pública d'aquest document del qual se n'han fet 3 edicions i 9 reimpressions i que s'ha traduït al català, gallec, anglès, i àrab. Avui és un document conegut a nivell internacional i mencionat en totes les bibliografies i documents públics en el nostre país.

Que ens en pot dir del moment actual de l'Atenció Precoç i quins reptes se'ns plantegen davant la crisi econòmica del moment actual

Crec que la xarxa d'Atenció Precoç a Catalunya, en aquests moments, està prou ben desenvolupada i organitzada per atendre les necessitats que se'ns presenten. Si mirem d'altres Comunitats Autònomes i, fins i tot, els països europeus del nostre entorn, constatem que gaudim d'un servei del qual ens podem sentir satisfets, nosaltres, les famílies i la societat. Ens hem de fixar en alguns indicadors, com per exemple, l'edat dels infants atesos, el tipus de trastorns que s'atenen, l'organització dels equips, la sectorització i la gratuïtat del servei, etc.

Donada la conjuntura d'un procés de crisi econòmica com l'actual, el perill principal rau en que l'Administració es podria decantar per l'estalvi en alguns dels aspectes que durant molts anys hem defensat com Associació, que considerem essencials i que, de portar-se a terme, podrien donar pas a una atenció potser de més quantitat, però malmesa de qualitat.

Una mirada cap al futur: faci un petit full de ruta de cap on hauria d'anar l'Atenció Precoç i una recomanació per als professionals més joves de l’atenció precoç

Com a reptes per al futur, ja mencionava abans algunes fites. A més, crec que el futur de l'Atenció Precoç ha d'anar cap a millorar la Prevenció. Tot el temps i tot el pressupost que es puguin dedicar al tema de la prevenció dels trastorns en el desenvolupament dels infants més petits suposa un estalvi per al futur. I no ho dic pensant només en l'estalvi econòmic. També en el conjunt de despesa emocional i de recursos que cal mobilitzar quan s'instal·la el trastorn. 

Una recomanació per als professionals més joves: que puguin enamorar-se del seu treball i que mirin de ser generosos amb la professió aportant part del seu temps i del seu saber a l' Associació. Sentiran com ells seran els primers beneficiats. 

I per acabar, quelcom lleuger i més proper

Una recomanació per al col·lectiu de professionals que treballem amb la petita infància

Treballant amb infants amb dificultats, toquem uns aspectes molt delicats de la vida de les famílies. Hem d'estar ben abastats de sensibilitat a l'hora d'aproximar-nos als seus problemes. 

Un llibre i una pel·lícula per a recomanar

Un llibre: El primer año de la vida del niño, de  René Spitz.

Una pel·lícula: Bebés, del director Thomas Balmès.

Un personatge que l’hagi marcat en la seva trajectòria professional

Un personatge: Dr. Cantavella.

 

Cristina Cristòbal "Sempre he mantingut la idea de que qui ha donat continuïtat i coherència al projecte de l’Atenció Precoç a Catalunya, ha estat la presència de l’ACAP amb el seu constant diàleg i treball amb l’Administració."

Psicòloga, psicoterapeuta i logopeda.

Docent del Màster en Atenció precoç i família de la Facultat de Psicologia Ciències de l’ Educació de la Universitat Ramon Llull de Barcelona.

Docent del postgrau en Atenció Primerenca de la UIB Universitat de les Illes Balears. Palma de Mallorca.

Docent del Postgrau Atención precoz. Prevención, diagnóstico y tratamiento.ISEP.

Presidenta de l’ACAP del 2004 al 2008.

Associació Catalana d’Atenció Precoç va néixer a Catalunya ara fa 20 anys. Com valora aquests anys d'història de l'atenció precoç?

Abans d’iniciar les respostes agrair-vos l’oferta de participació en el primer exemplar internauta.

És veritat que l’ACAP va néixer l’any 1990, però l’Atenció Precoç ja feia uns quants més que havia vist la llum a Catalunya. L’Associació integra la culminació del projecte iniciat per la Coordinadora de centres d’estimulació precoç, i el naixement d’un altre projecte que permet encabir a tots el professionals que intervenen en el procés d’atenció a les famílies. 

Sempre he mantingut la idea de que qui ha donat continuïtat i coherència al projecte de l’Atenció Precoç a Catalunya, ha estat la presència de l’ACAP amb el seu constant diàleg i treball amb l’Administració. Treball que ha sortit del desig dels professionals per millorar l’atenció a la petita infància, i la construcció d’una xarxa de centres amb proximitat a les famílies.

L’ACAP ha estat pionera en obtenir un disseny d’atenció arrelat a criteris de disponibilitat, de proximitat, d’assequibilitat, d’interdisciplinarietat i de diversitat. A una manera d’entendre l’atenció a les famílies amb infants amb trastorns en el desenvolupament o risc de patir-ne que integra l’entorn com a eina bàsica de comprensió. Va sortir dels despatxos per treballar en complementarietat amb les xarxes sanitària, educativa i social.

Ara quan es parla de la importància del treball en xarxa, cal recordar que l’ACAP ja va néixer amb aquest prerequisit.

Aquests darrers 20 anys representen la consolidació d’un projecte iniciat en els anys setanta a Catalunya. Fent un símil amb el desenvolupament de l’ésser humà, crec que ens trobem en un moment en el qual l’adolescent intenta entrar en el món adult.

Ens podria descriure la conjuntura social i política en la qual vostè va desenvolupar la seva presidència a l'ACAP?

El període entre el 2004 i el 2008 abasta un moment de canvi perquè el Departament canvia de responsable polític. Però no és la primera vegada que l’Associació es troba davant d’aquesta realitat. De fet, per necessitats organitzatives del mateix, acostuma a  haver canvis en els responsables del Departament que impliquen canvis d’interlocutors. Sempre s’han pogut mantenir els objectius conquerits, i anar ampliant-ne amb constant diàleg. Tots els professionals del Departament que han treballat al costat de l’ACAP han valorat la xarxa i l’assistència, però ens queda el dubte de si més amunt han entès i conegut amb profunditat l’excel·lència de la xarxa.

Aquest període de 2004 a 2008 va marcar un acceleració del sector que començà a créixer per donar resposta a les necessitats incipients de la població de la dècada del 2000. Penso ara en l’atenció als infants amb prematuritat, les adopcions, l’augment d’infants amb trastorns de la comunicació i de la relació, les noves realitats familiars, els nouvinguts etc. Sense oblidar que paral·lelament comença a donar fruit el treball de les coordinacions amb els pediatres, les escoles i les escoles bressol, que ja feia temps que es realitzaven. Aquell va ser un moment que ens va portar a plantejar-nos la realitat que el recursos són finits i la demanda es multiplica. Calia pensar en si estàvem realitzant una tasca preventiva o no i a on calia incidir.

Evoqui un moment per recordar dels seus 4 anys de presidència

A l’escoltar aquesta pregunta em trobo amb dificultats per trobar només un moment ja que triar un   és deixar de banda molts altres, i per tant valorar-los per sota de no sé quin criteri.

La presidència m’ha donat la possibilitat d’aprendre, i de trobar amistat i afecte. He tingut la oportunitat de conèixer persones, ciutats, noves experiències amb un rerefons de voler millorar la vida dels infants i les seves famílies quan hi ha algun trastorn o risc de patir-ne.         

Sincerament, tinc present la satisfacció que he sentit al representar als companys i companyes davant l’Administració, en auditoris o actes, on he pogut mostrar la feina que cada dia fem els professionals de l’A.P., donant a conèixer el model i les experiències assistencials que fem dins la nostra Xarxa.

Si haig de triar-ne un, recordaria un moment important per a tot el sector quan al gener de 2004, es va posar en marxa el Decret 261/2003 de 21 d’octubre de 2003, pel qual es regulen els serveis d’Atenció Precoç a Catalunya. L’Atenció Precoç es va constituir com un dret subjectiu de les persones sempre que reuneixen els requisits establerts en l’article 4. Tenim des d’aleshores una atenció universal, gratuïta, interdisciplinar i sectoritzada. Els CDIAPs són serveis de referència en l’atenció als trastorns en el desenvolupament, o al risc de patir-ne en la població de 0 a 6 anys, i que tot CDIAP fa el procés complert d’atenció: acollida, diagnòstic, intervenció i derivació.

Què ens en pot dir del moment actual de l'atenció precoç i quins reptes se'ns plantegen davant la crisi econòmica del moment actual?

Seguint la línia de les preguntes anteriors, he de tornar a dir que el què sóm avui és el resultat d’un procés actiu i en constant renovació que ens demana adequacions a les necessitats emergents de la població, i sens dubte mantenir l’imprescindible diàleg amb l’Administració. La consolidació de l’Atenció Precoç a Catalunya és una realitat fàcilment observable amb un alt grau d’implantació en el territori que ha facilitat l’arribada de noves demandes. S’ha generat un important augment de les famílies ateses. Però el que em preocupa és que si la demanda és constant i els recursos limitats, com atendre mantenint la qualitat? Com ja he dit en altres ocasions, créixer no és el mateix que desenvolupar-se, i tal com vaig exposar en la revista de l’ACAP de 2010, en termes de qualitat assistencial, sí que es qüestiona la nostra sostenibilitat, perquè és difícil mantenir augments d’un 20% anual. Al mateix temps una excessiva ampliació del concepte d’atenció precoç pot anar en detriment de l’especialització del recurs, i l’excés de demanda obliga a prioritzar l’atenció directa, en perjudici dels factors anomenats indirectes que fonamenten la completa qualitat assistencial. Sense oblidar que una manca de coordinació administrativa, condueix a un funcionament de la xarxa poc integrat en els circuïts assistencials transversals.

Atendre és necessari, però cal atendre a totes les famílies de forma presencial en el CDIAP? o podem atendre-les abans que el trastorn es desenvolupi, o quan ja és fàcilment observable en entorns com l’escola bressol? No crec que s’hagi de fer per una solució econòmica, si no per evolució del concepte d’atenció precoç. Podem entendre la prevenció com una manera d’atendre sense arribar al CDIAP, ajudar a l’entorn a entendre i per tant oferir respostes dins l’entorn natural, és una manera de desenvolupar l’AP amb precocitat.

L’Observació ens ajuda a entendre les necessitats dels infants, de les famílies i de l’entorn. Ajuda a potenciar els recursos de les relacions que s’estableixen amb altres adults en diferents contexts. 

Un repte és mantenir la qualitat davant una demanda creixent. Cal triar quines famílies són ateses en el CDIAP i quines poden ser ateses en complementarietat en altres recursos, donant recursos als professionals que els atenen com les escoles bressol, escola, pediatre/a...

Una mirada cap al futur: faci un petit full de ruta de cap on hauria d'anar l'Atenció Precoç i una recomanació per als professionals més joves de l’atenció precoç

 L’experiència assistencial acumulada al llarg dels anys unida a les reflexions entorn al que és un nen i que necessita per desenvolupar-se, ha fet que l’Atenció Precoç a Catalunya hagi passat per un moments inicials de treball més focalitzat en els infants, quan es parlava d’estimulació precoç, a donar una resposta més integral on la família i l’entorn són actors cabdals de l’atenció. La prevenció agafa cos i esdevé  un eix central de l’atenció. Voldria dir que fins aquells moments, l’organització de l’Atenció havia estat basada principalment en l’atenció dins els CDIAP, però si es vol arribar el més aviat possible hem de fer un gir i observar l’infant abans de ser derivat al CDIAP, perquè oferir una atenció primerenca a través de les relacions que té en l’entorn natural pot reubicar el desenvolupament, sent ateses les famílies sense trepitjar el CDIAP. Això no interfereix en atendre en els centres a totes aquelles famílies que sí ho necessitin. Repensar aquesta oportunitat no és solament una manera d’equilibrar l’oferta i la demanda, és una manera d’ATENDRE-LES amb un rerefons conceptual on hi ha una teoria del desenvolupament que la sosté. Els professionals del CDIAP poden oferir un creixement més sostenible a l’adaptar recursos i necessitats. Crec que aquesta activitat demana una formació específica, i unes aptituds i actituds en els professionals que es poden aprendre i desenvolupar amb una ampliació de coneixements i supervisions. Caldria treballar més a fora i menys a dintre. Una altra cosa és com es finança aquesta manera més oberta d’atendre. Val a dir que hi ha molts serveis que ja ho estan aplicant de forma satisfactòria i seria bo  que es generalitzés a la xarxa.

Respecte a donar una recomanació als més joves, és difícil dir a un altre el que ha de fer.  La formació, llegir, escoltar, supervisar, són aspectes que ajuden a construir una manera de fer. També crec necessari saber quina és la història del sector, aquesta informació o més ben dit formació, ens ajudar a saber que el que hi ha en l’actualitat és fruit d’un treball, d’una manera d’entendre el desenvolupament infantil i el tracte assistencial, construïda des de la pràctica i la reflexió.

I per acabar, quelcom lleuger i més proper

Una recomanació per al col·lectiu de professionals que treballem amb la petita infància

Agosarat donar una recomanació, penso en fer un doble exercici de formar-se i a la vegada oblidar-se del que has après, de forma que quan estàs amb l’altre escoltes, i quan marxa t’ajudes amb el que has aprés per entendre la relació en la qual has participat, veient a l’altre i a tu mateix. I si pots supervisar, millor.

Un llibre i una pel·lícula per a recomanar

Un llibre: El amor en los tiempos del cólera, de G. García Márquez.

Una pel·lícula: La historia interminable, de Wolfgang Petersen.

Un personatge que l’hagi marcat en la seva trajectòria professional

No puc anomenar només una persona, són moltes que formen una unicitat. Al llarg del meu camí professional he trobat i trobo molts companys i companyes que m’han servit d’estímul i he après i aprenc d’elles. Els meus supervisors/res, la meva analista i l’agraïment i reconeixement a qui em va mostrar el que és l’Observació, la senyora Núria Abelló amb qui vaig tenir l’oportunitat de supervisar i aprendre una manera d’entendre per atendre.

Finalment vull agrair al Consell de Redacció haver-me fet aquesta entrevista, amb ella vull oferir una mirada sobre allò que ens ocupa, el treball amb famílies i amb infants.

Accedir al fòrum d'aquest article