Home / Articles / Repercussions de la crisi econòmica en la petita infància des de la perspectiva d´un CDIAP · María Alvarez Blanco (01/2015)

Articles

Repercussions de la crisi econòmica en la petita infància des de la perspectiva d´un CDIAP

autor

María Alvarez Blanco:

Psicòloga-psicoterapeuta.

CDIAP MAGROC.

Tipologia de article: Article reflexió
   

Resum

Paraules clau 

Crisi global, criança, holding social, petita infància, psicoteràpia.

En aquest article s'analitzen les repercussions de la crisi en la petita infància, a partir del plantejament que el creixement i el benestar emocional es desenvolupen dins de la família. Els infants no pateixen la crisi directament, sinó com a conseqüència de la crisi que viuen els pares.

S'utilitza el concepte de "holding social" (Salvador,  2009), per descriure el contínuum de funcions socials necessàries perquè la família pugui dur a terme una criança adequada. 

Es descriu l'impacte que la crisi econòmica i social tenen en el desenvolupament de les funcions parentals. Es posen exemples de la complexitat de les demandes en els CDIAP's i com afecta al model d’atenció. 

Mitjançant un cas clínic, s’evidencia com la situació econòmica dels pares posa en risc les capacitats parentals i el desenvolupament dels fills; i com a través del tractament es va generant el canvi que facilitarà el vincle pares-nen i l'organització dels recursos parentals.

 

Abstract

Keywords 

Global crisis, breeding, social holding, early childhood, psychotherapy.

In this article is analyzed the results on the childhood crisis, from the believe that the growth and the emotional wellness is developed inside the family. The child's don't suffer directly those crisis but as a consequence of their parent's crisis. 

It is used the concept "social holding" (Salvador, 2009) in order to describe the continuous social functions needed to fulfill a proper growth. 

It is described the impact of the economic and social crisis have on the development of the parental functions. It shows examples of the complexity demands to CDIAP's and how it affects the way of facing the cases. 

Through a clinical case, it is showed how the parent's economic situation affects their parental capabilities and the children development, and how the treatment generates the change that will  help the fathers - child relationship and the organization of the parents resources.

El següent article correspon a l’exposició de la ponència, amb el mateix nom,  presentada en el marc de la jornada organitzada per l’ACPP el dia 20 de setembre del 2014, sota el nom de “Paradoxes en el Procés de Canvi Terapèutic. Perspectiva interdisciplinària per aprendre a fer front a  situacions de vulnerabilitat i  indefensió. Avenços  en  Psicoteràpia Psicoanalítica”.

Per analitzar com la crisi repercuteix en els infants, cal analitzar primer com repercuteix  la crisi en les famílies. Els infants no pateixen la crisi directament, sinó com a conseqüència de la crisi que viuen els seus pares.

Entenem que tant el benestar com el creixement emocional de l’infant es desenvolupen dins la família. És a través del vincle mare-fill que es construeix la intersubjectivitat: compartint significats, l’infant anirà iràdesenvolupant la seva experiència subjectiva.  Voldria recordar a Daniel Stern i el seu concepte de “dansa” per definir el vincle mare-nen. Stern (1983) descriu d’una forma exhaustiva, i amb una riquesa extraordinària, la sintonia multimodal que es dóna entre mare i nen, i que permet a l’infant, la construcció del seu self. Com en tot ball, en aquesta dansa, cobra una rellevància especial el  ritme. Les experiències repetides de trobades i desacords entre mare i fill, permeten a l’infant desenvolupar la percepció d’un si-mateix continu i coherent, i el reconeixement de l’altre.

També sabem, i així ens ho va transmetre René Spitz a finals dels anys 40, a partir de les observacions del desenvolupament psicoafectiu d’infants que vivien en orfenats durant la II Guerra Mundial, que la privació de l’afectivitat en les edats primerenques,  és pels infants una experiència traumàtica, que comporta greus alteracions físiques i psíquiques.

Per tant, penso que un dels objectius  importants del tractament en la petita infància en risc, ja sigui degut a la vulnerabilitat del bebè, com a les dificultats en les tasques de criança dels pares, és restablir aquesta dansa entre mare i fill.

El Dr. Guillem Salvador (2009) aporta el concepte de holding social. De la mateixa manera, que l’infant necessita de la rêverie i del holding matern per a desenvolupar-se (conceptes aportats per Bion i Winnicott), la família necessita ser sostinguda per la societat en la seva tasca de criança. Segons l’autor “sense un bon holding social no seria possible el bon funcionament de la funció cuidadora”, i defineix aquesta com “el contínuum que va des de la cura bàsica a la protecció, i en el qual anem trobant el paper del pare i la família extensa, l’espai físic i emocional: la llar, els ingressos, les prestacions socials, la qualitat de l’atenció sanitària, etc.”. De tal manera que si la societat, tal com passaria en la criança, no pot donar resposta a les necessitats de la família, es produiran situacions de risc.

Què passa doncs en el moment actual en el qual la família està canviant i patint una situació de crisi econòmica important?

Definirem la crisi actual com una crisi global. És una crisi financera (recordem que la crisi comença l’any 2008 amb la bombolla immobiliària), però també és una crisi social, cultural, política i “de principis”, o sigui ètica, sobretot amb les darreres notícies sobre corrupció institucional.

A nivell social, estem davant d’una transició en els models de família. Han anat apareixent noves formes d’estructures familiars: monoparentals, pluriparentals, amb fills adoptats, o famílies amb fills concebuts mitjançant tècniques de reproducció assistida, i totes aquestes famílies es desenvolupen dins d’un model social de canvis ràpids, de formes de relació líquides. Z. Bauman (2007) defineix la societat líquida com “ aquella en què les condicions d’actuació dels seus membres canvien abans que les formes d’actuar es consolidin en uns hàbits i en unes rutines”.

Podem dir llavors,  seguint el model anterior d’interrelació societat-família, que una societat líquida generarà famílies líquides i aquestes repercutiran en la parentalitat. Tal com ens diu el Dr. Jorge Tizón (2013), en la parentalitat líquida la base psicològica per formar famílies es veurà afectada i repercutirà en la construcció del món intern dels infants.

Pel que fa a la crisi econòmica, l’impacte més important es produeix en el mercat laboral, amb un augment significatiu de la taxa d’atur i dels treballs precaris. El sociòleg alemany U. Beck parla que actualment, s’està desdibuixant la línia treball/pobresa. Pensem en la relació que hi ha entre treball i identitat, en la importància del treball com element que crea comunitat, que dóna pertinença al grup, en com la flexibilitat laboral  pot repercutir en l’organització del temps (temps familiar, temps de treball, temps d’oci) i com això pot afectar els moments de trobada pares-fill necessaris per a la criança, tal com veiem al principi.

Un altre factor important de la crisi és l’habitatge, amb els desnonaments, situacions d’amuntegament, l’aparició d’infravivendes, etc. Sabem que la casa simbolitza la imatge de nosaltres mateixos, de les relacions familiars, de la nostra història, del vincle materno-filial, etc.

Per tant les situacions de risc en el treball, en l’habitatge, la inestabilitat social pot incidir en la salut mental de les famílies. En el cinquè Congrés Català de Salut Mental celebrat el passat mes de juny,  s’aportaren dades de les patologies detectades en atenció primària des de que va començar la crisi. Es resumeixen en un augment del 19% de  casos de depressió, un 8,4% de situacions d’ansietat i un 4,6% de persones amb problemes relacionats amb l’alcohol.

Diríem doncs, que la crisi global comporta un augment del trastorn mental i, per tant, pot crear més estrès en la criança i més vulnerabilitat en les funcions parentals. Però com afecta la crisi als dispositius d’atenció a la infància, concretament als CDIAP’s?

En els Serveis d’atenció precoç, hem viscut en els darrers temps un augment considerable de la demanda. Les causes les podríem trobar en l’augment de la malaltia mental en els pares, tal com dèiem abans, i una major sensibilització dels professionals cap a la malaltia mental infantil, que fa que derivin més a Serveis Especialitzats.  Dintre del tipus de demanda, han augmentat les demandes per trastorns de conducta i per dificultats en la criança, però sobretot el que estem vivint és un augment en la complexitat, és a dir, que ens trobem amb infants i famílies amb més necessitats. Us parlaré d’alguns exemples: tenim demandes d’infants amb trastorns en el desenvolupament i pares en situació de risc psico-social; demandes d’infants amb trastorns emocionals, o retards evolutius, i pares separats amb custòdies compartides i/o noves parelles, que fa que el nen tingui diversos adults que s’ocupen de la seva cura; demandes d’infants amb trastorns i pares immigrants amb una situació econòmica i social molt precària (recordem que els immigrants pateixen directament la crisi perquè han estat vinculats laboralment al món de la construcció), a més del dol migratori no resolt i sovint amb poc coneixement de l’idioma, etc.

Tota aquesta complexitat necessita ser mirada, ser atesa, i per tant, necessitem reflexionar sobre com atenem els infants i les seves famílies, tenint en compte els recursos que tenim, perquè la crisi també ens afecta als professionals i als dispositius.  Hem de pensar en els models que utilitzem per a la comprensió del desenvolupament infantil i com els adaptem a les noves situacions. A continuació exposaré alguns dels interrogants que ens trobem en la pràctica clínica en els CDIAP’s:

  • Com treballar la separació pares-infant en cas d’amuntegament, o d’infravivendes?
  • Com treballar amb pares separats però que viuen junts?
  • Com treballar la diferenciació de rols patern-matern, quan el pare ha perdut la feina i substitueix la mare en la criança dels fills, que també per efecte de la crisi (s’ha destruït més treball masculí) és la que sosté la llar?
  • Com treballar la intermitència del pare en famílies immigrants, quan el pare torna a treballar, a temporades, al seu país d’origen?

En la nostra trajectòria històrica, els CDIAPS hem hagut d’anar revisant els models teòrics i tècnics, com no podria ser d’una altra forma, per adaptar-nos als canvis socials que han anat afectant els infants i llurs famílies. L’Atenció Precoç va néixer com a servei assistencial per atendre el gran deficient de la societat civil, i s’ha anat adaptant fins a convertir-se en un recurs clínic, important, d’atenció a la petita infància. En el moment actual i tenint en compte la situació descrita, estaria d’acord amb la Mercè Ginesta (2011), (treballadora social, sociòloga i antropòloga) quan ens parla de la necessitat, ara més que mai, d’escoltar els malestars, potenciar els vincles entre professionals i usuaris i acompanyar-los en tot el procés de recuperació de la capacitat d’iniciativa.

Voldria  presentar-vos un cas clínic, per exemplificar com la crisi pot repercutir en el desenvolupament de les funcions parentals, posant en risc l’evolució dels infants i la funció del tractament realitzat.

L’Adrià té en l’actualitat 20 mesos, és germà bessó de l’Alba i són els únics fills de la parella de pares, que tenen aproximadament uns 40 anys. L’Adrià va arribar al CDIAP als 4 mesos per una hipotonia, més focalitzada en l’extremitat superior esquerra, que l’impedia realitzar la postura de suport d’avantbraços. Els pares van notar que no feia l’evolució com la seva germana i van demanar a la pediatre la derivació al nostre Servei. 

L’embaràs correspon a una fecundació in vitro, a la qual els pares hi recorren després de cinc anys d’intentar tenir fills. La mare ho explica dient, que ells són “incompatibles”,  “fluixos”, que sense l’ajuda mèdica no haguessin pogut ser pares. Recorden un embaràs difícil. La mare va haver de fer repòs per amenaça de part prematur a les 28 i 33 setmanes. 

El part va ser  eutòcic a les 36 setmanes de gestació. L’Adrià va ser el primer bessó en néixer. Els pares van trigar 24 hores en veure’l perquè va estar en observació per un virus. Li van donar l’alta als 10 dies.  L’Alba va néixer 5 minuts després del seu germà i no va presentar cap problema.

Defineixen l’Adrià com un bebè poc demandant, molt tranquil i molt diferent de la seva germana que sempre ha estat més activa. Als 4 mesos, després d’un episodi d’ofec de l’Alba, que va requerir reanimació, l’Adrià “va canviar, es va tornar independent, va voler anar a dormir sol a una habitació. També volia jugar sol, no li agradava que el molestéssim”, deia la mare.

Descriuen una situació econòmica complicada: el pare treballava en una empresa que va tancar quan els nens acabaven de néixer (actualment treballa unes hores dos dies a la setmana). La mare va estar de baixa durant l’embaràs, després va agafar una excedència per cuidar dels bessons i quan va tornar a la feina, la van acomiadar.

Vivien en un pis de la seva propietat però no podien pagar la hipoteca. El banc els havia amenaçat amb un desnonament. Amb l’ajuda de la família extensa van aconseguir llogar el pis. Van anar a viure a casa dels avis, mentre el pare arreglava un local cedit per la família, per convertir-lo en habitatge.

Quan vam començar l’observació al CDIAP, que en un principi va realitzar una fisioterapeuta, els pares es mostraven molt preocupats pel tema motriu i per si l’Adrià tindria alguna patologia neurològica. Descartada aquesta, i davant de tota la situació familiar i les dificultats de vinculació que observàvem (prematuritat, interrupció del vincle al néixer, família “fluixa”, etc.), vam  valorar començar un acompanyament psicològic.

En les primeres sessions vaig veure uns pares curosos, preocupats pels seus fills, però desbordats amb la criança i físicament descuidats. Un pare deprimit, que parlava de fracàs com a home i com a pare, per no poder donar una bona situació a la seva família; desesperançat perquè pensava que no podrien sortir d’aquesta situació (tot i que ells ja havien trobat la solució del canvi d’habitatge i el pare havia començat a fer les obres per “construir el niu”) i culpable per no poder ajudar la mare amb els bessons. Sovint es referia a la situació dient “els deixo tancats en una gàbia”. La mare desbordada, sense forces, amb dificultats per organitzar-se amb els dos nens (no podia establir els ritmes de menjar i dormir per exemple), explicava les dificultats per sortir al carrer si no tenia ajuda d’algú. No tenien ascensor al pis i no podia organitzar-se amb el cotxet i els nens. Se sentia sola, sense la contenció del pare, per fer front a la cura de l’Adrià i l’Alba.

La situació de la feina, de l’habitatge, de l’organització amb els bessons, representaven un risc per les capacitats parentals d’aquests pares, convertint-los en  uns pares “fluixos” sense forces per atendre els dos nens.

Durant el primer temps de tractament venien els quatre, tot i que jo havia orientat un tractament mare/pare-nen. He de dir que contratransferèncialment em sentia desbordada. Vaig anar entenent, i així vam començar a treballar, la necessitat d’aquests pares de ser ajudats tots quatre. Recordava que m’havien dit que havien necessitat el metge per poder ser pares, perquè ells “són uns pares fluixos”, expressant la seva necessitat d’ajuda i contenció externa. Vam començar a atendre la parentalitat. 

En aquestes sessions, l’Adrià s’asseia d’esquenes a nosaltres, al costat de la cuineta  i feia un joc repetitiu de ficar i treure gots uns dins dels altres, amb una actitud absent. L’Alba que, en un principi, es va mostrar recelosa amb mi, s’interessava per les joguines i feia participar als pares dels seus jocs.

Vam anar mirant els nens, parlant de cada un d’ells, de quins  jocs els interessaven, de com podien sentir-se, de com apropar l’Adrià. Vam fer un treball de diferenciació dels nens i d’enfortiment en les seves funcions parentals i dels seus  recursos.

A mesura que els pares s’anaven sentint més forts, podien diferenciar més els nens i separar-se millor. Vam poder iniciar un tractament mare-nen i entrevistes periòdiques amb els pares.

Al principi d’aquesta segona fase del tractament, l’Adrià es movia per la sala amb algun objecte a la mà, no mostrava massa interès ni en la mare ni en mi, ens podia mirar en alguns moments però era difícil establir un joc amb ell. Després d’algun temps, va començar a interessar-se per una cortina de la sala: l’aixecava, la movia, mirava darrera, es tapava, etc.  Donar sentit a aquesta acció del nen, parlar del seu desig de trobada amb la mare i de ser trobat ell, va ajudar-los a iniciar un joc compartit de presència i absència entre els dos. La mare va poder mentalitzar el nen, ell la buscava i ella es va sentir reconeguda com a mare (s’havia iniciat “la dansa”).

L’Adrià ha anat fent una bona evolució: busca la mare, la diferencia; han començat a aparèixer les primeres paraules; en aquests moments està molt interessat en el joc sensorial amb la mare,  amb el que els dos gaudeixen.

El treball ha de continuar, hem de continuar investint l’Adrià, ajudant els pares a diferenciar-lo i a donar-li una identitat pròpia i, a la vegada, ajudar-los a refermar el seu lloc com a pares, lloc que havia estat difícil per tota la situació que estaven vivint.

Actualment, la família ja viu al pis nou (tot i que segons expliquen, no té les condicions necessàries per poder viure-hi amb els nens amb un cert confort). La mare ja pot sortir al carrer amb els dos nens sense ajuda de ningú més. Mitjançant serveis socials, ha trobat plaça en una llar pública molt a prop del domicili, i ella ha començat a buscar feina. El pare ha trobat una feina temporal.

Allà on conflueixen ulls i desig

hi esclaten tots els colors possibles.

Miquel Martí Pol 

 

Bibliografía

Bauman, Z.:Vida líquida. Ed. Paidós, Barcelona, 2007.

Bodner, G.: “La subjetividad en tiempo de crisis”: En Temas de Psicoanálisis, nº3, Barcelona, enero 2012.

Ginesta, M.: “Reflexiones sobre el treball social als serveis socials bàsics”: Revista de Treball Social. Col.legi Oficial de Treball Social de Catalunya, 2011.

López-Feal: Los cambios mentales y la justicia en un mundo en crisis. Editorial Cultiva, julio 2013.

Miranda, X.: “Cohesió social i treball. Reflexions al voltant de les conseqüències de la crisieconòmica”: Revista de Treball Social. Col.legi Oficial de Treball Social de Catalunya, desembre 2013.

Moya, J.: “El treball social davant els efectes de la crisi econòmica. Cap a un nou model d´intervenció”: Revista de Treball Social. Col.legi Oficial de Treball Social de Catalunya, desembre 2013.

Navarro, V. i altres:El impacto de la crisis en las familias y en la infancia. Ed. Planeta, Barcelona, noviembre 2012.

Raventós, D.: “La crisi econòmica actual i el dret a l’existència”: Revista de Treball Social. Col.legi Oficial de Treball Social de Catalunya, desembre 2013.

Spitz, R.:El primer año de vida del niño. Ed. Fondo Cultura Económica, México, 1969.

Stern, D.:La primera relación madre-hijo. Ediciones Morata, Madrid, 1983.

Salvador, G.:Familia. Experiencia grupal básica. Ediciones Paidós, Barcelona, 2009.

Tizón, J.: “Crisi social i parentalitat líquida: problemes i oportunitats”: En Revista Catalana de Psicoanálisis, XXX/2, Barcelona, 2013.

Accedir al fòrum d'aquest article