Home / Jornadas/presentaciones / Jornades d’autisme i atenció precoç “Mirades Singulars Abordatges Plurals” organitzades per l’Associació Catalana d’Atenció Precoç (A... / “... y se mete en su caparazón”. La constitució de la unitat corporal des d’una mirada psicomotriu · Marina Gómez (02/2019)

Jornadas/presentaciones

“... y se mete en su caparazón”. La constitució de la unitat corporal des d’una mirada psicomotriu

autor

Marina Gómez

Fisioterapeuta pediátrica i Psicomotricista

Mirades singulars; abordatges plurals, Autisme i Atenció Precoç
   

 

Resum

Paraules claus 

Angoixes arcaiques, estructura tònic-afectiva, unitat corporal i psicomotricitat

Aquest article es basa en el cas clínic presentat a la Jornada: Mirades singulars, abordatges plurals. Autisme i atenció precoç, organitzada per l’ACAP el mes de febrer de 2019.

Es tracta d’un cas amb un curt recorregut en el CDIAP. S’exposen els aspectes rellevants de les visites de valoració diagnòstica, intentant comprendre i construir una hipòtesi sobre la causa del patiment de l’infant, sempre des d’una mirada psicomotriu. L’objectiu de la intervenció, des de la psicomotricitat, serà acompanyar l’infant en la constitució de la seva unitat corporal, ajudant-lo a diferenciar-se i que aquest pugui entrar en relació amb l’altre i amb l’entorn, afavorint l’aparició de la demanda i del desig, a partir de la relació significativa que s’estableix entre l’infant i la psicomotricista. Posteriorment, es relata la intervenció realitzada i l’evolució observada en els 3 mesos següents a la valoració diagnòstica.

 

Ponència

Us vull presentar el cas d’un infant que arriba al servei, al mes de setembre, amb 12 mesos per plagiocefàlia i retard motriu, derivat pel neuropediatra que els atén.

Ja des de la primera visita diagnòstica, em crida molt l’atenció i em preocupa des dels pocs minuts de conèixe’l. Convido la família a seure a la màrfega, la mare col·loca al nen estirat al seu costat. Parlem del que els ha portat al CDIAP mentre el nen ens mira. El seu moviment està situat en els ulls, fa el seguiment de qui parla i parpelleja, no observo cap més moviment durant gran part de la sessió. No es mou, no emet cap so, no explora l’entorn amb la mirada, no té interès pels objectes que pot tenir a l’abast, només mira la persona que parla. La seva mirada és poc viva i inexpressiva, es desconnecta sovint. El seu cos, immòbil i hipotònic està estès a terra, sense consistència, com si estigués escampat sobre la màrfega. Al cap d’uns 20 minuts comença a rondinar, la mare el canvia de postura, l’asseu sobre seu i ell calla, continua mantenint la mateixa actitud. Als 20 minuts torna a rondinar, la mare el torna a estirar i ell calla, repetint la mateixa dinàmica. La mare explica que això és habitual, ella entén que rondina perquè el canviïn de posició ja que sol no ho pot fer, explica que ho fa de manera constant i que es cansa ràpidament de tot.

La família explica que va néixer amb torticolis congènita i plagiocefàlia greu però, aquestes dades no consten en l’informe d’alta de neonatologia i no és derivat a neuropediatria ni neurocirugia fins als 3 mesos de vida. Es determina una asimetria cranial tipus plagiocefàlia dreta moderada-severa amb un índex de 30mm. S'orienta a usar casc ortopèdic als 6 mesos de vida (que usa fins als 13 mesos). En l’exploració neuropediàtrica es realitzen diverses proves  (cariotip, RMN, etc.) que segons informa la família es situa dins la normalitat. Durant aquest temps ha estat atès per fisioteràpia i per osteopatia, a nivell privat, sense cridar l’atenció dels professionals que l’han atès en cap altre aspecte del seu desenvolupament.

Durant les següents visites diagnòstiques, observo un nen amb un cos amb una hipotonia important, un cos que s’adapta excessivament a la superfície sobre la que està recolzat, també quan és sobre d’un altre. Pràcticament no hi ha moviment espontani, es volteja en 2 ocasions, sense que aquest moviment tingui una finalitat. El seu moviment està bàsicament situat en els ulls, uns ulls que miren però que observen poc. Pot contactar visualment, però no mantenir la mirada, l’acaba desviant o bé es desconnecta. Les seves mans sempre situades al llarg del cos, poques vegades se les toca o se les mira. Si se li ofereix algun objecte, les retira. La seva expressió facial és sempre la mateixa, en alguna ocasió molt puntual pot esbossar un somriure, indiferenciat. Si alguna cosa no és del seu grat es manté en silenci o, en alguna ocasió, fa una ganyota i emet un so de queixa, gutural i sense obrir la boca. No mostra interès per descobrir l’entorn, tampoc pels objectes que li ofereixo. No busca cridar l’atenció dels pares. No comprèn consignes senzilles. No comprèn el No.  I no tinc clar que sàpiga el seu nom.

Vaig observant que apareix una mirada d’espant quan el meu moviment és ràpid o brusc. Quan faig soroll. Quan em situo més pròxima a ell. Quan el toco, sobretot si es tracta de les mans. Si aquests estímuls tàctils, visuals o sonors són excessius per ell, desencadena en un plor difícil de calmar.

Durant aquestes sessions observo que els pares han anat modificant i adaptant la seva manera de fer amb ell, sobreactuen per tal de produir alguna resposta en ell, mesuren molt com fan les coses a casa en referència sobretot, al volum del soroll. La mare explica que els és difícil vestir-lo o agafar-lo en braços perquè s’angoixa quan el toquen; i que quan es troba en un espai tancat amb gent “se mete en su caparazón”, no mira, no permet que la gent se li acosti a dir coses o que el toqui però, que aquesta actitud no es dóna quan estan al carrer on la mare comenta que somriu i entén que provoca a la gent perquè li diguin coses.

Pel que fa a l’alimentació, la mare no li va poder donar el pit durant el postpart. La lactància va ser artificial i fins ara han estat usant la mateixa tetina, una amb poc volum perquè sinó s’ennuega. No vol xumet. Han pogut introduir el triturat, molt passat, expliquen que li agrada tot, excepte els cítrics. Només beu llet, no vol cap altre líquid. Han intentat introduir el xafat però, si algun trosset li toca el paladar, té nàusees i ho rebutja. Expliquen que no es porta res a la boca, ni les mans, ni objectes, ni menjar. Presenta un estrenyiment important, pot estar dies sense defecar, fins el punt que els pares han demanat al seu pediatre medicació laxant.

El que em transmet és que és un nen que no té consciència del seu cos, la imatge que em ve al cap és d’un cos liquat. Em fa pensar en un nen amb poques setmanes de vida, quan experimenta sensacions corporals que no pot identificar i les viu de manera fragmentada, sense poder connectar unes amb les altres. Sento també que no ha descobert que hi ha altres, està situat encara en el crit indiferenciat, no hi ha una crida cap a un altre i molt menys una demanda.

Em plantejo aleshores, com situar-me per tal de poder ajudar aquest nen a percebre el seu cos com a un i com a seu. Com acompanyar-lo perquè sorgeixi la demanda, perquè sorgeixi el desig.

Em pregunto què pot haver passat en la seva relació amb el món que l’envolta. Què hi ha de la seva història relacional i què hi ha d’ell mateix que l’hagi portat fins aquí?

Em porta a pensar com ha viscut els estímuls interoceptius, propioceptius i/o exteroceptius, que és capaç de percebre, com els percep perquè expressi aquesta hipersensibilitat? Sabem que hi ha infants que tenen dificultat per poder integrar les diferents informacions, les perceben per separat, tenint un excés d’informació que no són capaços d’associar i processar. És aquest el seu cas? Quina és l’empremta que han deixat en el seu teixit neuronal, quins circuits neuronals ha pogut configurar, reorganitzar, reinscriure o associar?

Aquesta experiència sensorial que ha quedat engramada en el cos del nen, aparentment, no ha pogut ser connectada amb la vessant emocional ni representada a nivell mental. Són experiències que no han pogut ser viscudes i integrades amb plaer, sent experiències de frustració que li generen un patiment. Experiències d’un displaer que queda emmagatzemat en l'organisme, generant el que B. Aucouturier anomena engrames de inhibacció, que bloquegen al nen i dificulten que es pugui obrir al món.

L’estructura tònic-afectiva que observo en ell és una hipotonia i una no acció, una quietud que li permet adaptar-se, fusionant-se amb l’altre o amb el material on estigui situat, evitant així diferenciar-se, no hi ha un espai intern i un extern, impedint sentir allò que ve de fora i posa en perill la seva estabilitat.

El “caparazón” del que parla la mare, em fa pensar que el nen s’ha construït  un embolcall per tal de sentir-se protegit i contenir l’angoixa que sent davant la manca d’unitat i de continent psíquic, un fals continent, una pell, que li permeti contenir les angoixes arcaiques de pèrdua del cos.

M’interrogo sobre com deu haver estat sostenir-lo, com deu haver estat el diàleg entre els cossos del nen i de la mare, partint d’un cos hipotònic que es fusiona amb l’altre. Pel que em porta a pensar que les maniobres d’acomodació recíproca eren mínimes, generant un intercanvi pobre entre ells, una pobre comunicació tònica, com l’anomenen A. Lapierre i B.  Aucouturier.

La meva intervenció es centra en oferir-li relació amb l’entorn i amb mi, des de la distància i amb respecte, respectant el seu ritme, la seva quietud, la seva tolerància als diferents estímuls, el seu rebuig. Sostenint el buit per veure si pot sorgir alguna cosa d’ell mateix.

El que busco és que emeti una resposta al que li ofereixo, encara que sigui de rebuig, per poder elaborar i ajustar una nova contestació a la seva reacció i que això, li permeti emetre una nova resposta. Intento que capti l’efecte que té en mi la seva resposta i pugui emetre nous signes que ens permetin interactuar amb la idea de treballar la pèrdua de la globalitat fusional amb l’altre, distingint que és ell i que és l’altre, per donar espai a l’aparició de la demanda i als primers significats.

Les primeres sessions mostra un gran tancament en ell mateix. Des del primer moment, quan l’agafen en braços per treure’l del cotxet, plora i només es calma, uns instants, a la falda dels pares però, qualsevol estímul pot tornar a desencadenar el seu plor. En els moments en que es pot calmar, li canto cançons de manera suau i pausada, esperant quan acaben si realitza alguna resposta. A les poques sessions, va apareixent un somriure indiferenciat quan s’acaba la cançó i poc a poc, comença a emetre un so amb la boca tancada, que interpreto com una demanda de continuïtat.

Li ofereixo objectes que observa, els faig sonar de manera suau o els acciono generant la mateixa resposta en ell, inicialment, un somriure i posteriorment un so que interpreto com una demanda de continuïtat. Si li apropo l’objecte i li ofereixo perquè l’agafi retira les mans i emet un so de queixa. Poc a poc, anem descobrint que tolera millor el contacte amb objectes tous que durs, entenc que és perquè li permeten de manera més fàcil fusionar-se amb ells, no li generen una sensació de límit i de diferenciació. Em centro en el treball del tacte i el contacte. Treballem amb aquests objectes tous sobre els seu cos, pot anar tolerant el seu contacte a les cames i mica en mica, en el seu tronc. El seu rebuig en les extremitats superiors és molt més gran. Introdueixo el contacte amb les meves mans que pot anar tolerant i amb objectes que generen vibració. Ens sorprèn la seva reacció amb els objectes vibratoris perquè ràpidament elabora una resposta de satisfacció i una demanda de continuïtat. A partir d’aquest moment, li començo a oferir objectes durs que no rebutja. Comença a ser ell qui intenti agafar els objectes, ja no sóc jo qui li ofereix, ell inicia l’acció i comença a mostrar interès per l’entorn. Els toca, els observa i els agafa, generant soroll.

Paral·lelament a aquest procés, comença a sortir de la quietud, volteja sovint i explora possibilitats quan es troba boca terrosa de manera poc conscient i involuntària.

Començo a no ajustar-me tant a la seva tolerància als diferents estímuls i ser més espontània, treballant des dels diferents canals sensorials a la vegada. La família expressa que a casa ja no han d’anar tant en compte amb el soroll que fan, que els hi és més fàcil vestir-lo i agafar-lo, tot i que encara mostra molt rebuig quan li toquen les mans. Expliquen que han provat de donar-li palets i galetes i que comença a xuclar-los si li posen en contacte amb els llavis. La mare explica que copia el que fem a les sessions a casa.

El seu cos va canviant, comença a tenir certa consistència, comença a poder mantenir-se assegut i mirar al seu voltant. Toca els diferents materials que hi poden haver a la sala, la màrfega, els blocs d’escuma, el banc de fusta.

La irritabilitat de les primeres sessions ja no es dóna, es mostra més obert a la relació, comença a mirar-me i somriure, un somriure indiferenciat. La mare comenta que permet que la gent se li acosti i fins i tot, que el toqui.

És en aquest moment que la mare es pregunta més enllà de les dificultats motrius o de la hipersensibilitat del seu fill, i de manera indirecte pregunta si el seu fill és autista. Seguidament expressa, que han tingut molta sort perquè el seu fill està bé ja que, com a pares s’havien plantejat que si el fill que tinguessin tenia dificultats, com per exemple síndrome de Down, el tindrien igualment. El que ells volien era tenir un fill i els hi havia costat molt tenir-lo.

Ja pot fer canvis posturals, passa d’estirat a assegut i a la inversa i comença a fer intents de passar a la posició de gateig i a la posició de genolls. Apareix en aquest moment un moviment de balanceig quan es troba assegut, que la mare interpreta com que està ballant. Jo em pregunto si aquest moviment és un joc d’equilibri-desequilibri o està apareixent una estereotipia.

Aquestes noves experiències de relació amb el seu cos, amb el moviment, amb l’espai, amb els materials, amb els objectes i amb l’altre li estan permetent crear noves empremtes en el seu teixit neuronal que s’aniran reorganitzant de manera que, crearan nous mapes cerebrals, com els anomena Damasio. Aquests, possibilitaran que pugui anar integrant el seu cos motor i el seu cos orgànic, que encara percep de manera fragmentada. Alhora que, permetran integrar un objecte de l'exterior cap a l'interior, mitjançant la interacció, sent la base de les imatges mentals.

Unes imatges mentals del seu cos fragmentat que podran ser connectades entre elles a partir de la mirada d’un altre. Un altre que reconeixerà la forma del seu cos unificada en el mirall i que li permetrà imaginar-se i pensar-se com a un, identificant-se amb la pròpia imatge.

Serà capaç de poder construir la seva totalitat corporal i sostenir la seva imatge? O es mantindrà en el seu “caparazón”, en el seu embolcall de protecció?

Per acabar us vull relatar unes seqüències de l’última sessió.

Aprofitant aquest moviment de balanceig que realitza, inicio un joc davant del mirall, està-no està, on verbalitzo quan apareix la seva imatge al mirall i desapareix, reconeixent-lo.  S’interessa per la imatge que veu al mirall, aixeca el braç repetidament, com per tocar-la, amb un moviment brusc, somriu i emet sons. Al cap d’una estona, mentre mira la seva imatge, jugo a que aparegui la meva imatge al mirall, cridant-li l’atenció quan apareixo i quan desapareixo. Observa atentament, després d’uns minuts, quan apareix la meva imatge al mirall l’observa i seguidament em mira a mi. Repetim el joc diverses vegades i troba també la imatge de la mare en el mirall, mira la imatge de la mare, la seva i la meva. Torna a intentar tocar la seva imatge. S’aparta del mirall. Agafa uns cubs i els deixa anar, li ofereixo una pilota, l’agafa i la deixa anar. Li faig la proposta de posar i treure la pilota d’un cub, inicialment ell la treu i jo li poso. Uns moments després, la posa ell i repeteix l’acció. El cub es tomba deixant la pilota fora de la seva visió, verbalitzo “la pilota no està” mentre ell posa la mà dins el cub. Toca la pilota i la treu, propicio el joc d’amagar i trobar la pilota que ell segueix una estona. Torna al mirall, intenta tocar la seva imatge mentre somriu i emet sons. S’aparta del mirall, mira al seu voltant i em troba. Mirant-me, allarga el braç i em toca la cara somrient. Em permet posar la meva mà sobre la seva.

 

Bibliografia

 

Llibres

Coriat, L. F.:Maduración psicomotriz en el primer año del niño. Ed. Hemisur.

Winnicott, D. W.: Los bebés y sus madres. Ed. Paidós.

Stern, D. N.:La constelación maternal. La psicoterapia en las relaciones entre padres e hijos. Ed. Paidós.

Bolwlby, J.:Vínculos afectivos: Formación, desarrollo y pérdida. Ed. Morata.

Anzieu, D.:El yo-piel. Ed. Biblioteca Nueva.

Calmels, D.:Del sostén a la transgresión. El cuerpo en la crianza. Ed. Biblos.

Calmels, D.:Espacio habitado, en la vida cotidiana y en la práctica psicomotriz. Ed. Novedades educativas.

Calmels, D.:  Juegos de crianza. El juego corporal en los primeros años de vida. Ed. Biblos.

Chokler, M.H.:Los organizadores del desarrollo psicomotor. Del mecanicismo a la psicomotricidad operativa. Ed. Cinco.

Szanto, A.: Una mirada adulta sobre el niño en acción. El sentido del movimento en la protoinfancia. Ed. Cinco.

Pikler, E.: Moverse en libertad. Desarrollo de la motricidad global. Ed. Narcea.

Lapierre, A.; Aucouturier, B.:Simbología del movimiento. Ed. Científico-médica.

Lapierre, A.; Aucouturier, B.: El cuerpo y el inconsciente en educación y terapia. Ed. Científico-médica.

Aucouturier, B.:Los fantasmas de acción y la práctica psicomotriz. Ed. Graó.

Aucouturier, B.; Darrault, L.; Empinet, J.L.: La práctica psicomotriz. Reeducación y terapia. Ed. Científico-médica.

Lapierre, A.; Aucouturier, B.:Los contrastes y el descubrimiento de las nociones fundamentales. Ed. Científico-médica.

Aucouturier, B.; Mendel, G.:¿Por qué los niños y las niñas se mueven tanto? Ed. Graó.

Van Nieuwenhoven, C.; Aucouturier, B.; Daneels, P.; Dezutter, O.; Franartd, A. C.:Miedo a nada... Miedo a todo... El niño y sus miedos. Ed. Graó.

Ruiz de Velasco, A.; Abad, J.:El juego simbólico. Ed. Graó. 2012.

Damasio, A.:O livro da consciência. A construçao do cérebro consciente. Ed. Círculo de leitores. 2010.

Riera, R.:La connexió emocional. Ed. Octaedro.

Benincasa, G. et al.:Terapia psicomotriz. Reconstruyendo una historia. G. Benincasa et al. Ed. Octaedro.

Centre educatiu i terapèutic Carrilet:Comprensión y abordage educativo y terapèutico del TEA. Ed. Horsori.

Carbonell, N.; Ruiz, I.: No todo sobre el autismo. Ed. Gredos.

Egge, M.:El tratamiento del niño autista. Ed. Gredos.

Lapierre, A.; Llorca, M.; . Sánchez, J.:Fundamentos de intervención en psicomotricidad relacional. Ed. Aljibe.

Rota, J.:La intervención psicomotriz: de la práctica al concepto. Ed. Octaedro.

Franch, N.: Poética corporal. Psicomotricidad. Cuerpo en movimiento, cuerpo en relación. Ed. Octaedro.

Sánchez, J.; Llorca, M.: Recursos y estrategias en psicomotricidad. Ed. Aljibe.

Shumway-Cook, A.; Woollacott, M. H.: Motor control. Translating research into clinical practice. Ed. Wolters Kluwer.

De la Cuerda, C.; Piédrola, M.; Page, M.: Control y aprendizaje motor. Fundamentos, desarrollo y reeducación del movimiento humano. Ed. Panamericana.

Articles

De l'eclipsi de la sensació a l'alba del pensament: algunes consideracions sobre registres primitius de l'experiència emocional. A. Grimalt.

Avances en neurociencia; sinaptogénesis y aprendizaje del movimiento. L. Macias. Revista ACAP núm. 27.

Neurociencias y psicoanálisis. F. Ansermet, P. Magistretti. XIX Congrés nacional SEPYPNA. 2006.

Aportació de la neurociència a la comprensió del desenvolupament i del funcionament mental. J. Ponces.

Neurociencias y modelo relacional. J. Coderch. Instituto de psicoterapia relacional. 2009.

Tono y emoción en la intervención psicomotriz. N. Franc. Entre Líneas núm. 12. 2002.

La organización tónica en el desarrollo de la persona.  N. Franc. Revista Iberoamericana de Psicomotricidad y Técnicas Corporales, núm. 3. 2001.

El diálogo tónico y la construcción de la identidad personal. C. Camps. Revista Iberoamericana de Psicomotricidad y Técnicas Corporales, núm. 25. 2007.

Sobre el pensamiento embrionario. M. Rabadan. Entre Líneas, núm 3. 1998.

Todo empieza por la espalda. N. Beneito. Pikler-Lóczy Euskal Heriko elkaltea. 2007.

Els signes d’autisme durant el primer any de vida: la detecció a través d’un cas clínic. M. Mestres, L. Busquets. Revista Catalana de Psicoanàlisi. Vol. XXXII/2.

La consulta terapèutica en els primers mesos de vida. R. Negri.

Sobre el pensamiento embrionario. M. Rabadan. Entre Líneas, núm 3. 1998.

El cuerpo del niño con trastorno del espectro autista. A. Morral. Entre Líneas núm 38. 2016.

Història d’una nena que jugava a construir-se a si mateixa. M. Henrich, A. Morral. Desenvolupa. Revista d’atenció precoç. 2018.

La psicomotricidad y la construcción del yo. A. Morral. Temas de Psicoanàlisi núm 7. 2014.

La experiencia de la piel en las relaciones de objeto tempranas. E. Bick. Internacional Journal of Psycoanalysis, XLIX, 2-3, 1968.

Un joc de paraules. M. Prat de la Riba

Acceder al foro de este artículo

Columna dreta: Últim Número

Últimos Artículos

Números anteriores

Untitled-9