Home / Últims Números / Número 34 (11/2012) / Construcció de l’afectivitat segons el pensament psicoanalític · Marta Areny i Cirilo

Construcció de l’afectivitat segons el pensament psicoanalític (11/2012)

autor
Marta Areny i Cirilo 
Psicòloga Clínica i Psicoanalista de l'IPB
Consulta privada Barcelona i Sabadell
Tipologia de l'article:
revisió
   

Resum

Paraules clau 

Attachment- vincle, afectivitat,  neurociències.

Tal com les evidències dels estudis neurocientífics actuals ens mostren, l’afecte i el vincle estan intrínsecament relacionats.

En l’origen hi ha el vincle i l’afecte es desprèn de la qualitat d’aquest.

L’ésser humà neix absolutament indefens tant físicament com psíquicament i ara sabem per aquests estudis en neurociències, que el feedback entre el psiquisme i el desenvolupament físic estan intensament relacionats: el cervell s’acaba de formar a partir del tipus de vinculació afectiva.

La psicoanàlisi des dels seus orígens ha intuït, pensat i treballat sobre aquests supòsits.

En aquest article es fa un resum de les principals aportacions entorn de la construcció de l’afectivitat, des de Freud fins als autors de la teoria de l’attachment, amb Bowlby al capdavant, passant per Klein i Winnicott. S’expliquen les principals aportacions d’aquests autors i es descriu breument com convergeixen amb les aportacions neurocientífiques de la darrera dècada. Es detallen algunes de les aportacions actuals més significatives, teòricament i clínicament.

 

Abstract

Key Words 

Attachment.

As evidence from current neuroscience studies shows us, affectivity and attachment are intrinsically related. At the begining there is an attachment and affectivity becomes separated from the quality of the attachment.

The human being is born absolutely defenseless, both physically and psychically and now we know from these studies that the feedback between psychic and physical development have an intense relationship: the brain finally forms from this kind of attachment.

Psychoanalysis, from its origins, has intuitively believed, thought and worked from these suppositions.

In this article the main contributions about the construct of affectivity are summarized, from Freud up to the authors of attachment theory, with Bowlby being the first theorist examined, through Klein and Winnicott. The most important contributions from these authors are explained and how they coincide with the neuroscientific contributions over the last ten years is briefly described. Some of these current contributions, the most significant not only in their theories but also in clinical studies are detailed.

 

Introducció

Des del naixement, l’ésser humà es vincula amb el seu cuidador en la important relació d’origen biològic, a la qual diem attachment (1), i que és bàsica per a una bona evolució. D’ell se’n desprèn l’afecte. Vincle i afecte són els bons receptors del nounat.

Actualment, els estudis en neurociències mostren que l’afecte i el vincle estan intrínsecament relacionats. El nadó neix absolutament indefens, tant a nivell físic com psíquic i ara, força anys més tard que la psicoanàlisi ho observés, intuís i treballés amb aquests supòsits, sabem que el feedback entre el psiquisme i els aspectes físics estan tant íntimament relacionats que el cervell s’acaba de formar segons les experiències i la vinculació afectiva que viu l’ésser humà. Sabem també que la relació directa no es dóna només amb la qualitat, sinó també amb la quantitat d’aquesta vinculació.

Veiem amb optimisme, perquè ens estimula a perseverar en la nostra manera de treballar i de pensar, que l’encontre entre les neurociències i les observacions psicoanalítiques s’està donant feliçment en molts aspectes.

En aquest article faig un resum de les principals aportacions entorn de la construcció de l’afectivitat, des de Freud fins als autors de la teoria de l’attachment, amb Bowlby al capdavant, passant per Klein i Winnicott. Explico les principals aportacions d’aquests autors i descric breument com es veuen emmirallades en les aportacions neurocientífiques de la darrera dècada, tant en la teoria com en els estudis clínics.

 

Inicis amb Freud

La psicoanàlisi, des dels seus orígens, està directament relacionada amb la recerca i comprensió de l’afectivitat. Les primeres concepcions de Freud constituïen ja una teoria dels afectes perquè encara no ens parlava de les pulsions, sinó d’idees o representacions mentals, de records i d’afectes.

L’afecte bàsic en psicopatologia es considerava que era l’ansietat. S’entenia com l’afecte que acompanya sempre la representació mental. En aquell moment inicial de la tècnica psicoanalítica, la finalitat d’aquesta era la conscienciació de les representacions mentals inconscients per aconseguir una connexió amb els afectes o emocions i facilitar la seva descàrrega emocional, que és el que denominaven catarsi.

Fins ben avançat el segle xx no s’havien tingut en compte els problemes psicològics dels nens. Es consideraven éssers que no s’adonaven del que succeïa al seu entorn, que no sentien les mateixes emocions ni tenien els mateixos sentiments que un adult; per això no es creia que hom s’hagués de preocupar d’ells psíquicament. Va ser Sigmund Freud qui va obrir camí cap el descobriment, el coneixement i la importància de la vida psíquica infantil com un condicionant per la vida adulta. Per aquest motiu, hauríem de considerar-lo avantguardista de la prevenció de la salut mental infantil.

Com que no treballava directament amb nens, demanava als amics que observessin el comportament dels seus fills i que li transmetessin. Ell elaborava postulats a partir d’aquestes informacions. També observava els seus néts i tractava d’entendre el significat que tenien els seus jocs. Per exemple, va interpretar que un nét seu tractava de contenir l’ansietat davant la separació de la seva mare amb un joc en què llançava una joguina lligada a una corda cap endavant i l’atreia novament cap a ell mentre deia: “fora-dins” (fort-da). Ell entén que és un primer pas per a la simbolització perquè permet al nen elaborar mentalment la separació i el retrobament amb la mare. Aquesta representació mental permetia contenir el plor davant la separació.

El descobriment, potser insignificant en aquell moment, és avui en dia d’una enorme evidència i la capacitat de simbolitzar que va albirar Freud, s’entén com a part del desenvolupament de la intel·ligència i també de la salut mental. Intuí també que el bebè satisfeia la gana succionant però, a la vegada, que la satisfacció de la gana se sustentava en una sensació agradable que sorgeix del contacte del mugró i el pit de la mare amb la llengua i les mucoses del bebè.

Així es va iniciar l’estudi de la sexualitat infantil.

Aquestes observacions inicials van aportar llum al coneixement i a l’estudi de la vinculació afectiva del nen amb l’entorn, amb la mare o substitut maternal, com a motor del desenvolupament global del nen i això, tal com recolliran els estudiosos de la teoria de l’attachment anys més tard, va ser probablement el més important no només en l’estudi de l’afectivitat, sinó també en l’estudi de la sexualitat.

 

Klein (teoria d’objecte, fantasia inconscient, posició esquizoparanoide i depressiva)

Quan uns anys més tard Melanie Klein apareix en el panorama psicoanalític, ho fa amb investigacions dins de l’àmbit terapèutic amb nens. De l’observació de la vida emocional de bebè (1952), aporta dos conceptes que van ser i segueixen sent fonamentals per a la comprensió del nen i de l’afectivitat en la vida adulta: la teoria objectal i la fantasia inconscient.

La teoria objectal parteix no solament d’observar com el bebè juga amb el pit, com va fer Freud, sinó també d’observar la percepció que té el bebè de la veu de la mare, del seu rostre, de les seves mans. Diferencia els aspectes constitucionals de cada nen segons la seva reacció a la frustració de les seves necessitats. Això va ser nou en aquell moment i va aportar la llavor que va evolucionar cap al que més tard reconeixerem com el concepte d’attachment.

Segons Klein, el bebè experimenta ansietat causada per estímuls tant interns com externs. Introjecta experiències externes (menjar, soroll, música, veus, carícies) i internes (sensació de gana, de fred, de calor) i projecta cap a l’exterior tot allò que en el seu interior és difícil de tolerar. Per això els anomenats mecanismes d’introjecció i projecció són amb els quals Melanie Klein tractarà d’explicar l’evolució del món emocional del bebè.

Formula la hipòtesi que en la primera experiència lactant, amb aliment i presència de la mare, s’inicia la relació d’objecte. Klein explica com el bebè va evolucionant emocionalment passant de la posició esquizoparanoide a la posició depressiva en un vaivé continu que marca l’evolució emocional. Aquestes dues posicions es mantenen i elaboren al llarg de tota la vida.

La posició esquizoparanoide defineix la percepció dissociada de l’objecte: percepció que el que és bo i el que és dolent es reben d’objectes diferents, o sigui, la mama que alimenta és diferent de la mama que fa mal, que el deixa amb gana. A una l’estima i a l’altra l’odia i li projecta ràbia i descontentament. Així té un objecte ideal (bo, que ho té tot) i un altre de persecutori (que mai no satisfà).

Quan el nen percep la mare com un objecte total, o sigui, que l’objecte que estima i odia és el mateix, tem haver destruït la mare en les seves fantasies i apareix la capacitat reparadora del dany potencial. Per això anomena a l’ansietat d’aquest moment depressiva i entén que dóna lloc al sentiment de culpa i als primers intents de reparació: aquesta seria la posició depressiva que Klein descriu.

Juntament amb Susan Isaacs descriu la fantasia inconscient com una expressió mental dels instints. Existiria des de l’inici de la vida: cada situació instintiva o impulsiva s’expressa en una fantasia. Les experiències de la realitat influeixen en la fantasia inconscient i ella alhora influeix en la percepció de la realitat, en un procés de contínua retroalimentació.

La fantasia inconscient ens permetrà relacionar-nos amb els nostres objectes interns, bons i dolents. D’aquests objectes dependrem en el futur: la companyia que un es pot fer a si mateix (capacitat d’estar a gust amb un mateix, sentint-se acompanyat amb els seus pensaments) té a veure amb haver pogut introjectar bons objectes. La sensació angoixant interna (no suportar la solitud, no poder escoltar els propis pensaments quan s’està sol) tindrà a veure amb els objectes dolents, viscuts com a persecutoris, com a nocius. La seguretat que un tindrà en el futur de si mateix, té íntima relació amb els bons objectes interns.

 

Winnicott (objecte transicional, fals self, mare suficientment bona)

Donald Woods Winnicott, pediatra que va conèixer l’obra de Freud el 1923 i que va treballar en supervisió clínica amb M. Klein, va tenir molt en compte la importància de l’ambient i de les relacions afectives en la infància. Probablement el seu treball com a consultor en el pla d’evacuació dels nens de Londres durant la Segona Guerra Mundial el va influir molt. També el seu treball com a supervisor de tractaments de fugitius i delinqüents havia d’influir d’alguna manera. Així com també la seva pròpia biografia: provenia d’una família estable, acomodada i va tenir una infància tranquil·la.

Winnicott segueix en la mateixa línia de Klein, tot i que no dóna tanta importància a la fantasia inconscient. Afegeix la idea d’objecte transicional i defineix la personalitat fals self: dos pilars importants, juntament amb el concepte de mare suficient bona, per entendre i poder-nos plantejar posteriorment la simbolització en un cas i l’estancament del jo en l’altre, quan hem de recobrir-lo de defenses. Winnicott treballa amb nens en privació afectiva a causa de la guerra i això el porta a entendre la privació afectiva com origen de dolor mental, que dóna pas a l’agressivitat. Entén les causes de la delinqüència a partir d’aquestes privacions.

La mare suficientment bona que ell defineix com la base per a una bona evolució, seria la que procura satisfacció al bebè però que també pot frustrar-lo. Això ajuda al bebè a establir un vincle segur amb la mare i també a desenvolupar una separació gradual. L’objecte transicional de què parlàvem abans, entra aquí a fer un paper de mediador per a aquest procés, permetent el pas a la fantasia, a la simbolització i a la seguretat interna. La mare que no és suficientment bona seria la que no és capaç de sentir ni atendre les necessitats del bebè.

El fals self s’entén com una defensa davant la carència de les funcions maternes, o sigui, pretenent una fortalesa que no té, el nen s’adapta al medi protegint-se de les frustracions i inclús de les amenaces i ferides emocionals. Aquesta defensa apareix quan la mare no és suficientment bona, en el sentit que Winnicott defineix.

Aquest fals self farà que el nen reaccioni i atengui les demandes de l’entorn encara que estiguin distants de les seves pròpies necessitats: farà un sobreesforç per entendre què és el que s’espera d’ell per a no provocar malestar en l’entorn i sentir-se “com si” fes el que s’espera d’ell. Així serà acceptat. Amb aquest procés es construeix una personalitat o unes introjeccions tals que el que és fals s’acaba creient o prenent per real fins i tot per al propi individu, que s’allunya cada cop més de les seves emocions reals fins el punt de desconèixer-les per complet, podent aparèixer, anys més tard, sensacions d’infelicitat, de no existir, d’irrealitat.

A la meva manera d’entendre, d’alguna manera tots tenim una part d’adaptació a l’entorn, que és el que ens garanteix l’adaptabilitat. Cada persona té un self real i aspectes que sorgeixen de l’adaptació a les normes o entorn, indispensable per a viure en societat i que va des d’una adaptació saludable fins a una adaptació patològica, considerada malaltia. Quan això passa, la capacitat de simbolització i creativitat queda empobrida o anul·lada totalment.

L’objecte transicional defineix el pont entre la fusió amb la mare i la individuació. L’objecte transicional pot ser un objecte tangible o sensorial i permet que no existeixi el buit entre els dos moments. Amb l’objecte transicional el bebè pot imaginar la mare, amb la qual cosa s’inicia la capacitat simbòlica que li permetrà integrar-se socialment. Creu que si no hi ha objecte transicional que permeti representar els objectes primaris, la separació, el tall seria excessivament abrupte i podria donar lloc a l’aparició del deliri que duria a la psicosi. D’alguna manera ens està dient que, en salut mental, la separació ha de ser progressiva i ha de passar pel fenomen transicional.

La preocupació que va tenir sempre Winnicott per entendre com el recent nascut arribava a integrar-se mentalment i a fer-se persona diferenciada en el curs de la seva experiència emocional, va ser-ho també de Freud i de Klein: Freud responia a aquesta preocupació en termes d’identificació (satisfacció i frustració pulsional) i Klein posant accent a l’interjoc introjecció-projecció. Winnicott comprèn l’existència d’aquest pont objecte transicional entre la mare i el nen i ens permet amb això entendre molt més aquesta evolució sense salts ni buits: l’objecte transicional va ajudant el nen a desil·lusionar-se o a separar-se poc a poc, de manera que podrà acceptar millor la realitat.

Winnicott veia inseparable la figura del bebè amb la seva mare i, per això sempre deia: “There is no such thing as a baby... and there is no such thing as a mother.” No existeix per si mateix el bebè ni existeix per si mateixa la mare. Sempre és un bebè amb la seva mare.

Va ser sensible per entendre la necessitat del constant suport emocional que ha d’oferir l’equip de cuidadors, metges, assistents socials perquè la cura que necessita un bebè no és només aliment i higiene sinó aliment emocional, vinculació emocional i, quan no hi ha la mare per donar-li-ho, és el personal de la institució qui, sentint aquest reclam ha de satisfer el nen amb el conseqüent sobreesforç afectiu.

 

Bowlby: teoria de l’attachment

John Bowlby, contemporani de Winnicott, i compartint les mateixes fonts de coneixement, entén la conducta a través d’aspectes més relacionats amb l’etologia. A causa de les seves experiències de nen va mostrar una sensibilitat especial pel sofriment infantil: era el quart de sis germans, criat bàsicament per la minyona, només es reunia amb la seva mare a l’hora del te. Sofreix la separació de la minyona a l’edat de 4 anys, fet que descriu com una pèrdua tan gran com pot ser la d’una mare. Als 7 anys l’ingressen a un internat perquè segueixi els seus estudis.

A partir de les seves observacions i investigacions (1951) arriba a veure la importància del vincle emocional de manera que va concebin el supòsit i la convicció de que gran part dels trastorns emocionals i de conducta que observa en nens, tenen el seu origen en la mala relació o separació entre el nen i els seus pares. L’observació directa del nen amb la mare, de les vicissituds d’aquest vincle i les conseqüències de la mala relació aporta dades que unides als conceptes anteriors, donen com a resultat la teoria dels afectes. Segons Bowlby, la separació o pèrdua de la figura d’attachment és una resposta biològica, un senyal d’alarma enfront d’un indici de perill ja que la figura d’attachment és una funció protectora arrelada a la biologia. Aquest senyal d’alarma és un mecanisme que heretem filogenèticament i que compleix un paper de supervivència.

Des d’aquesta perspectiva, allò patològic per a Bowlby seria la manca de contacte amb l’ansietat o bé que aquesta es despertés abans de temps o amb intensitat exagerada.

A partir d’ell, altres autors realitzen experiències de recerca que donarà suport a la idea de la importància que té la vinculació afectiva amb la mare, a diferència de Klein, que subratlla la importància del món intern i de les fantasies. Insisteix que la base per a un bon desenvolupament cognitiu i emocional parteix del fet que la necessitat d’una figura estable i saludable, en els primers anys, sigui atesa.

Després de la Segona Guerra Mundial, l’OMS li va encarregar un estudi sobre els nens deportats com a conseqüència de la guerra. D’aquest estudi va sorgir el llibre maternal Care and Mental Health (Bowlby, 1951). Aquest llibre va produir un canvi importantíssim en el món occidental tant en l’atenció i comprensió psiquiàtrica com en els hospitals, orfenats i escoles que a partir d’aquell moment van tenir en compte l’important paper de la separació afectiva, per exemple, permetent que els pares acompanyessin al nen hospitalitzat.

Explica que el requisit essencial per a la salut mental és que el bebè i el nen de pocs mesos experimentin una relació càlida, íntima, contínua amb la mare (o substituta permanent), que proporcioni, a ambdós, satisfacció i gaudi.

Demostra, amb xifres convincents, com la separació precoç pot augmentar la tendència a desenvolupar una personalitat psicopàtica.

La teoria de l’attachment, que en aquell moment va marcar divergències i desacords, avui en dia, com a conseqüència d’experiències posteriors, ha arribat a un acord avalat pels coneixement actuals en neurociències.

Tots aquests estudis i aportacions van tenir i segueixen tenint gran incidència en la medicina preventiva.

 

Coetanis i seguidors de Bowlby

En la dècada dels cinquanta i coincidint amb el final de la Segona Guerra Mundial, es van realitzar molts estudis basant-se en l’observació, alguns dels més importants, que han transcendit i influenciat en la comprensió dels afectes són els de Harry i Margaret Harlow, els d’Spitz i els de Robertson, tots ells coetanis i col·laboradors de Bowlby.

Harlow

Realitza observacions amb mones rhesus (1950). En elles dóna a la mona separada de la mare, dues figures de filferro, una recoberta de pelfa que no dóna aliment i l’altra de filferro sense pelfa però que dóna aliment. Encara que la mona fa breus i ràpides incursions a la figura de filferro per a alimentar-se, passa totes les hores abraçada a la mama de pelfa. Fins i tot quan és separada d’aquestes dues mames durant més de sis mesos, al tornar-la a introduir a l’habitació on estaven les dues figures, la mona corre directament amb mostres d’afecte cap a la mama de pelfa com si d’una mama real es tractés: la primera reacció de les mones anava dirigida a la cerca del contacte i de la calidesa materna.

En un altre experiment amb micos que va criar en complet aïllament des del naixement, va observar que quan estaven en contacte amb altres animals de la seva espècie eren incapaços de relacionar-se, els micos s’aïllaven en un racó i es passaven el dia gronxant-se sobre ells mateixos. Si els altres micos intentaven interactuar, es mostraven esquerps i enfurismats. Va observar que eròticament tampoc permetien cap contacte. Observant algunes femelles a les quals va embarassar artificialment, es va poder veure que no podien ocupar-se de les seves cries ni alletar-les, i arribaven fins i tot a ser agressives amb elles.

Amb això demostren que l’afectivitat està més relacionada amb el contacte que amb l’alimentació.

Spitz

Va realitzar observacions (1952) amb bebès en privació materna. Va anomenar depressió anaclítica o síndrome de l’hospitalització a l’efecte causat per la separació de la mare durant el primer any de vida, durant més de tres mesos, quan hi ha hagut prèviament un bon contacte amb ella.

Descobreix com la manca de cures maternes és la primera causa de mortalitat infantil entre els nens criats en institucions malgrat tinguessin les seves necessitats bàsiques cobertes. Per exemple, els bebès en privació materna paralitzen el seu desenvolupament físic.

La pel·lícula que va filmar amb casos reals, Psychogenic Disease in Infancy, va ajudar a canviar l’atenció en hospitals i institucions arran d’haver donat a conèixer els efectes de la privació materna.

També va realitzar observacions directes del bebè −sense relació terapèutica−, això li va permetre definir el que ell va anomenar tres organitzadors: el somriure de reconeixement, l’angoixa davant l’estrany i el no de diferenciació. Cada nou organitzador denota creixement i salut mental i s’infereix per l’aparició d’una conducta afectiva específica. Observa que la sola presència de la mare és un estímul perquè el bebè se senti capaç d’explorar l’entorn. S’adona que els nens dediquen a la mare tots els seus progressos.

Robertson, James i Joyce

Observen el procés de separació en nens de 3 anys. A través del vídeo de John (1952), mostra la importància de la qualitat d’atenció afectiva.

Van fer observacions sobre les respostes dels nens d’1 i 2 anys davant separacions prolongades (en el cas de John una setmana) dels seus pares. Es va veure que quan els nens estaven sense cuidadors estables substituts, travessaven per tres etapes de resposta cada cop més malaltissa: protesta, desesperació i, per últim, desconnexió. En l’etapa de protesta s’expressen amb plors buscant i reclamant la figura d’attachment, amb l’esperança que apareixerà. En la segona etapa se senten desesperats, ploren però no s’atalaiava esperança en la seva mirada ni en la seva conducta, fent plors més dèbils mostrant major apatia cap al seu entorn. En l’etapa final, que anomenen de detachment, els nens comencen a mostrar-se acostumats amb l’entorn i sembla que s’hagin adaptat (se segueix, encara ara, confonent molt sovint amb bona adaptació) però alhora ignoren i eviten activament la figura d’attachment o de vinculació primària i arriben en casos extrems a no poder reconèixer-la novament.

Va filmar les observacions, i les pel·lícules van tenir una àmplia repercussió tant en l’ensenyança com en la visió dels pediatres; van  fonamentar rics i fructífers debats sobre les necessitats emocionals dels nens.

 

M. Ainsworth

A partir d’un experiment que anomena “situació de l’estrany”(1978) en la qual durant uns minuts la mare s’absenta de l’habitació i deixa l’infant sol o amb una altra persona desconeguda, classifica tres tipus d’attachment o vincle, depenent de la relació que es demostri amb la mare durant l’experiment.

a) Vincle segur: ploren poc quan la mare se’n va −o no ploren− i es mostren contents quan torna, explorant l’entorn molt feliços quan hi és ella (66% dels observats).

b) Vincle insegur-evitatiu: els nens no es mostren afectats en sortir la mare de l’habitació, però tampoc busquen el seu contacte quan torna. Ploren amb freqüència encara que hi hagi la mare amb ells (22% dels observats).

c) Vincle insegur-ambivalent: els nens ho passen malament quan surt la mare de l’habitació i es mostren ambivalents quan torna, a vegades irritats i quasi sempre resistents a l’acostament i al contacte (12% dels observats).

En el seu estudi va poder correlacionar aquests tres tipus de relació amb els diferents comportaments que les mares tenien amb el nen a casa, on es va prolongar l’observació.

En la relació del vincle segur, les mares es mostraren sensibles a les necessitats i demandes del bebè, mostrant-se sempre disponibles.

En la del vincle insegur-evitatiu, les mares s’havien mostrat relativament insensibles a les demandes del nen. Els nens es mostraven poc segurs i preocupats, fins i tot a coll de la mare.

En la de vincle insegur-ambivalent, les mares havien mostrat sensibilitat i calidesa unes vegades i distància i insensibilitat altres. Això portava al nen a la inseguretat sobre la resposta de la mare o figura d’attachment: no podia preveure si seria o no atès.

 

Trobada entre neurociències i psicoanàlisi

Allò que els investigadors vinculats a la psicoanàlisi havien afirmat, avui en dia troba moltes confirmacions en les darreres aportacions de les neurociències. Se’ns demostra científicament que totes les experiències que el nen viu, la qualitat del vincle i de la separació, s’inscriuen en el cervell. Com diu François Ansermet (2006): “L’experiència deixa una empremta”.

Demostren com l’afecte i el vincle estan íntimament relacionats. L’ésser humà neix indefens tant en el pla físic com en el psíquic i ara sabem que l’estimulació afectiva que rep abans i després del naixement contribueix al desenvolupament del seu cervell i, en conseqüència, de les seves respostes emocionals.

Les aportacions de Sue Gerhardt, Vívete Glover, Alexandra Piontelli, en la línia de la investigació directa i Mario Marrone, Peter Fonagy, Mary Target, Mauro Mancia, Rizzolatti, Marco Iocoboni, en el desenvolupament teòric, mostren i ens alerten de com les necessitats de l’adult es tenen més en compte que les dels nens, en l’època de la criança, posant en risc la salut mental d’aquests. Moltes malalties mentals tenen origen en el període de les primeres relacions: Piontelli estudiant el comportament fetal, Gerhardt investigant sobre la influència de l’afecte en el desenvolupament mental i emocional de bebè i Vívete Glover, psicobiòloga neonatal, pensant des de l’ansietat i les necessitats de la dona embarassada i al mateix temps estudiant com afecta l’estrès de la mare al fetus i al nen, ens ho confirmen.

 

Peter Fonagy i Mary Target (teoria de la mentalització)

Entenen que perquè existeixi la mentalització en el nen, primer s’ha de desenvolupar l’intercanvi amb les principals figures de referència a partir dels primers anys de vida. Relacionen juntament amb el seu grup d’investigació del University College London, els seus fonaments amb les investigacions psicoanalítiques del lactant i amb la teoria de l’attachment. Van mostrar que l’estil d’attachment que un nen tindrà a l’any de vida, es pot predir a partir de les expressions mentalitzadores de la mare davant el seu bebè de sis mesos.

 

Mario Mancia

Entre moltes altres aportacions ens parla sobretot de la memòria. Les neurociències, ens diu, han descobert que no existeix un sol sistema de la memòria a llarg termini, l’explícita, verbalitzable i recordable que ens guarda la nostra autobiografia. També hi ha una memòria implícita, no verbalitzable i no possible de recordar. Això permet hipotetitzar que l’experiència infantil dels primers dos anys de vida sigui guardada en una memòria que és gestionada per l’òrgan de les emocions per excel·lència, que és l’amígdala. Per altra banda, cal tenir en compte que l’hipocamp −imprescindible  per la memòria explícita− no està madur fins als dos anys.

 

Rizzolatti i Iacoboni

El primer amb estudis amb animals i el segon amb les confirmacions d’aquests estudis amb persones, ens mostraran com l’empatia, la capacitat de comprendre les emocions de l’altre, ve determinada per unes neurones, que són capaces de reaccionar tant quan fem determinada cosa com quan la veiem fer en un altre. Les anomenen neurones en mirall perquè precisament se’ls suposa la capacitat d’imitació. En les persones, aquesta capacitat arriba a les emocions simulades. És a dir, una mona no reacciona si “fem veure” que mengem una fruita, en canvi un nen o un adult sí que entendrà perfectament el que volem dir. El descobriment d’aquestes neurones en mirall és una de les descobertes del cervell més interessants de la darrera dècada; canvia la concepció del comportament de les persones i ajuda enormement a la comprensió dels afectes i de la manca dels mateixos.

 

Piontelli i Negri

Els estudis De Piontelli i Negri mostren com fetus de mares esquizofrèniques, per exemple, resten retrets i immòbils en un racó de l’úter mentre que els fetus de les mares felices i sanes es mouen amb facilitat, acaricien la placenta i juguen amb el cordó i ocupen tot l’espai uterí. També, entre altres observacions, destaquen el comportament de fetus de bessons, barallant-se a l’úter, comprovant que quan es fa un seguiment de l’evolució a llarg termini se’ls va reproduint en la vida extrauterina la modalitat de conducta intrauterina. Per tant, poden concloure que el comportament fetal es continua amb el comportament després del part. També la relació mare-bebè: l’evolució del cervell depèn de les experiències que es viuen.

 

Gerhardt

Sue Gerhardt (2008), psicòloga i psicoterapeuta psicodinàmica que exerceix a Oxford, ens mostra que els nens desenvolupen circuits de connexions neuronals en relació amb l’ambient en el qual viuen durant els tres primers anys. L’ambient determina els circuits neuronals. Queden fixats i influeixen en el seu comportament.

Quan els bebès són exposats a ambients estressants, segreguen cortisol. El cortisol és una hormona negativa que tendeix a dificultar la creació de sinapsis. Els bebès no poden gestionar l’estrès excessiu, per la qual cosa no poden desfer-se del seu propi cortisol. L’excés de cortisol activa l’amígdala del cervell, que és l’òrgan encarregat del control de les emocions. Si el nen creix amb excés de cortisol perquè el deixen plorar molt o perquè s’estressa amb facilitat, l’amígdala acaba acostumant-se a aquest cortisol sobrant i deixa d’emetre el senyal d’alarma. Aleshores el cervell no ofereix una resposta de gestió a aquest estrès i l’individu acaba per no saber manegar aquesta situació que li genera ansietat.

S’han comprovat alteracions en els nivells de cortisol en nens que assisteixen moltes hores a guarderies durant els primers anys. Aquestes alteracions marquen un patró neurobiològic que influeix en la regulació dels neurotransmissors i faciliten una tendència, entre altres possibilitats, a la depressió. L’excés de cortisol no es verifica en nens ben cuidats en ambient familiar, per una o per poques persones, que actuïn com a referents emocionals estables en el temps i constants en la interrelació emocional.

 

Glover

Vivette Glover (2005), professora de psicobiologia perinatal a l’Imperial College de Londres, estudia els efectes de l’estrès en les dones embarassades, que poden influir en el desenvolupament del fetus. L’estrès danya el cervell del fetus en el ventre matern. Glover ha mesurat la relació entre estrès en l’embaràs i el quocient intel·lectual del bebè: a més estrès de la mare, quocient intel·lectual més baix. Els bebès d’aquestes mares també són més propensos a estar ansiosos i a mostrar signes de trastorn per dèficit d’atenció, de la qual cosa Glover en deriva que millorar l’estat emocional de la dona embarassada és millorar la societat. El paper del pare −o substitut− és primordial també per a la salut del bebè, si aconsegueix que la mare se senti feliç, acompanyada i compresa en les noves necessitats que van sorgint a partir de l’embaràs.

 

Conclusions i relació amb la pràctica diària dels professionals en salut mental

Fins aquí hem fet un petit resum del valor que els vincles afectius i emocionals tenen per a l’afectivitat humana, des dels inicis de la psicoanàlisi fins a les darreres comprovacions que ens aporten les neurociències.

El bebè desitjat i cuidat es desenvoluparà feliçment. Ser objecte de satisfacció per a la mare o substitut permanent, el conformarà com a persona i l’estimularà al creixement i al descobriment i, per tant, al coneixement de l’entorn. A través d’un bon vincle matern podrà simbolitzar i sentir-se acompanyat pel que anomenem mare interna. Tant les primeres investigacions i observacions sobre el desenvolupament i comportament humà com les actuals coincideixen a demostrar-nos que els éssers humans són més feliços i es poden desenvolupar millor si se senten existir en el pensament i en el desig d’una altra persona i això els ajuda en el futur quan sorgeixen dificultats.

Voldria també apuntar per acabar que, sempre que l’inici no hagi estat molt catastròfic, l’ésser humà té la capacitat de resiliència (Cyrulnik,B. ,2002): és a dir que si ha anat malament al principi o durant l’evolució dels primers anys, i té una segona oportunitat, pot restaurar o sentir-se reparat. Això és el que podem comprovar en les teràpies que permeten tenir una vinculació amb el terapeuta o analista suficientment bona per permetre-li comprendre’s i reconstruir la seva història.

També es pot veure feliçment en el tracte que poden rebre dels professionals en salut mental, tant educadors, com assistents socials com psicòlegs i metges.

La persona que per malaltia mental ha d’estar en institucions, que ha de ser atesa en els serveis de psiquiatria, o que pateix alguna disminució psíquica i ha d’estar en pisos de protecció oficial, i fins i tot els avis sense patologies mentals que acaben els seus dies en residències, necessiten d’aquesta afectivitat per poder millorar els seus símptomes. Necessiten vinculació afectiva que a vegades els ajuda a entendre’s i altres només a poder tolerar millor les dificultats i a sentir-se més segurs, amb més il·lusió i esperança.

El personal que treballa en salut mental, tant amb nens, adults o vells, serà un personal que es convertirà , com deia Winnicott, en un grup que necessitarà alhora de molt suport per poder compensar l’extrem sobreesforç afectiu que haurà de fer. I és que quan l’aparell terapèutic-social no atén bé i no ofereix suport, la persona pot anar sucumbint a una lenta degradació i pèrdua de capacitats mentals. En canvi, quan aquest aparell terapèutic-social sap atendre, emocionalment parlant, a les persones malaltes i/o desvalgudes, aquestes tindran més possibilitats de ressorgir i obrir-se a espais de creativitat i de més salut mental.

 

Notes

1. Attachment es tradueix en català per vincle o aferrament, però jo vull mantenir la idea d’attachment ja que la traducció no s’ajusta suficientment al concepte en anglès, al meu entendre. De tota manera, utilitzaré indistintament attachment i vincle.

 

Bibliografia

Ainsworth,M.  Blehar, M.C., Waters, E., & Wall, S., eds.: (1978). Patterns of Attachment: A Psychological Study of the Strange Situation. Hillsdale, NJ: Erlbaum.

Ansermet, F.; Magistretti, P.: A cada cual su cerebro. Plasticidad neuronal e inconsciente. Ed. Katzs, Buenos Aires, 2006.

Cyrulnik, B.:Los patitos feos. Ed. Gedisa, Barcelona, 2002.

Bowlby, J.:Maternal Care and Mental Health. OMS, Ginebra, 1951.

Bowlby, J.:El vínculo afectivo.  Ed. Paidós, Barcelona, 1993a.

Bowlby, J.:La separación afectiva. Ed. Paidós, Barcelona, 1993b.

Bowlby, J.:La pérdida afectiva. Ed. Paidós, Barcelona, 1993c.

Gerhardt, S.:El amor maternal. Ed. Albesa, Barcelona, 2008.

Glover, V.: (and Miller NM, Fisk NM, Modi N) (2005) “Stress responses at birth: determinants of cord arterial cortisol and links with cortisol response in infancy.” Bjog; 112 (7): 921-6.

Glover, V.:(and Van den Bergh BR, Mulder EJ, Mennes M) (2005) “Antenatal maternal anxiety and stress and the neurobehavioural development of the fetus and child: links and possible mechanisms. A review.” Neurosci Biobehav Rev; 29 (2): 237-58.

Iacoboni, M.:Las neuronas espejo: empatía, neuroplítica, autismo, imitación, o de cómo entendemos a los otros. Ed. Katz, 2009.

Klein, M.: (1946). “Notas sobre algunos mecanismos esquizoides.”Obras Completas de Melanie Klein. Barcelona: Paidós, 1989.

Klein, M.: “Algunas conclusiones teóricas sobre la vida emocional del bebé.” Obras completas. Ed. Paidós, Buenos Aires (Orig. 1952), 1987a.

Klein, M.: “Nuestro mundo adulto y sus raíces en la infancia.” Obras completas. Ed. Paidós, Buenos Aires (Orig. 1959), 1987b.

Klein, M.: (1946). “Notas sobre algunos mecanismos esquizoides.” Obras Completas de Melanie Klein. Ed. Paidós, Barcelona, 1989.

Fonagy, P.:Teoría del apego en Psicoanálisis. Espaxs, Barcelona, 2004.

Hardcastle, M.; Kennard, D.; Grandison, S.; Fagin, L.:Experiencias en la atención psiquiátrica hospitalaria. Ed. Herder, Barcelona, 2009.

Mancia, M.:Sentir las palabras:archivos sonoros de la memoria implícita y musicalidad de la transferencia. Ed. Lumen, 2006.

Marrone, M.:La teoría del apego, un enfoque actual. Ed. Psimática, Madrid, 2001.

Negri, R.: “La vita prenatale e la strutturazione del pensiero”: Psicoanalisi e metodo. Vol. 1, Borla, 1996,  pàgs. 68-86.

Piontelli, A.:Del feto al niño. Un estudio observacional y psicoanalítico. Ed. Espaxs, Barcelona, 2002.

Rizzolatti, G.:Las neuronas en espejo: mecanismos de la empatia emocional. Ed. Paidós, 2006.

Robertson, J. and Robertson, J.: (1971) Young children in brief separation: a fresh look. Psychoanalytic Study of the Child, 26, 264-315.

Spitz, R.A.: (1951). “The Psychogenic Diseases in Infancy—An Attempt at their Etiologic Classification.” Psychoanalytic Study of the Child, 6, 255-275.

Torras de Beà, E.:La mejor guardería, tu casa. Criar saludablemente un bebé. Plataforma Editorial, 2010.

Viloca, L.: “La prevención en salud mental, un reto para la psicoanàlisis”: Revista catalana de Psicoanàlisi. Vol. XXIV, nº 1-2, 2007. pàgs. 107-109.

Winnicott, D.:Los bebés y sus madres. Ed. Paidós, Barcelona, 1990a.

Winnicott, D.:Deprivación y delincuencia. Ed. Paidós, Buenos Aires, 1990b.

Winnicott, D.: (2008). Realidad y juego. Barcelona: Ed. Gedisa.

Accedir al fòrum d'aquest article

Forum Nombre d'assumptes Nombre de enviaments Darrer comentari

Construcció de l’afectivitat segons el pensament psicoanalític · Marta Areny i Cirilo

0 0