Home / Últims articles / La mirada dels pares: la construcció del fill · Cristina Cristóbal (11/2013)

Últims articles

La mirada dels pares: la construcció del fill

autor
Cristina Cristóbal Mechó:
Psicòloga, Psicoterapeuta, Logopeda
Tipologia de artícle:
Reflexió
   

Resum

Paraules clau 

Parentalitat, desenvolupament mental, subjectivitat.

Voldria compartir el fet de com la Mirada dels pares ajuda a l’organització mental del fill, i encara pren més importància quan parlem d’infants amb trastorns de l’espectre autista i les seves famílies. El tracte que s’ofereix des de la parentalitat és la manifestació d’aquesta mirada. La Mirada entesa com la manera de com es viu el fill en la parella, i en cadascú dels membres que la formen.

Aquest plantejament podria no ser cap novetat, tanmateix davant la complexitat que suposa l’atenció als infants i les seves famílies, voldria emfasitzar que el treball amb els pares és l’essència de la transformació dels infants, d’una forma col·loquial dir que el treball amb els pares és el pal de paller del desenvolupament, i com no podria ser d’una altra forma també el dels infants amb TEA.

L’atenció als infants necessita una atenció als pares que ajudi a modificar la seva manera de sentir-lo i en conseqüència la manera de com interpretar les seves interrelacions. Aquesta modificació permet a l’infant obtenir una millora en el desenvolupament mental que esdevé en una millora cognitiva, de llenguatge, de relació... Sense els pares els infants no resolen l’impacte emocional del contacte que suposa el viure.

 

Abstract

Key Words 

Parentality, mental development, subjectivity.

Would like to share the fact that parents look to help the child's mental organization, and is even more important when we talk about children with autism spectrum disorders and their families. The treatment offered by parenting is the manifestation of this view . The View understood how to live as the son of the couple, and each of the members that form .

This approach might not be anything new, however with the complexity of care for children and their families, I would like to emphasize that working with parents is the essence of the transformation of children, in a colloquial words that working with parents is the cornerstone of development, and how could it be otherwise also children with ASD.

The childcare needs attention to parents to help change the way you feel and consequently the way how to interpret their interrelations . This modification allows the child to get a better mental development becomes an improvement in cognitive, language, relationships... Children without parents do not resolve the emotional contact that involves live.

 

Introducció

...Res és veritat, res és mentida

tot depèn del color del cristall

amb el qual és mira...

Aquesta dita popular em serveix d’entrada per proposar que el cristall de la mirada dirigida als fills, és la manera de com es viu, i com es representa la parentalitat en cada pare i mare, com a subjectes independents, i com a parella.

Quan estem immersos en el tracte a les famílies, ens trobem amb aquesta Mirada parental que ens obre la porta al tipus de tracte que configura la dinàmica familiar. El tracte dels pares està immers dins les fantasies que tenen de com exercir la paternitat i la maternitat, de quin espai físic i mental es dóna als membres del grup inclosos ells, de quines són les capacitats que s’atorguen a cadascú dels membres, parlem de com la Mirada és el color del cristall de com són sentits, pensats els fills.

La família juga un paper molt important dins la construcció del si mateix, perquè és el grup bàsic on els individus adquireixen la subjectivitat gràcies al circuit de mirades que establim. La Mirada que rebem dels altres, la que ens fem a nosaltres mateixos, i la del retorn que fem als altres com a conseqüència de les anteriors. 

Tot infant, per optimitzar el seu desenvolupament, necessita les nostres Mirades. És un requisit indispensable que hi hagi una interrelació, una cocreació en la qual la mirada de l’altre ens significa, ens fa únics, i amb la nostra amb la qual també signifiquem a qui ens mira. L’altre necessita sentir una mirada resposta per mantenir aquesta cocreació de vida.

Què suposa Mirar? com ja es desprèn del relat anterior, no em refereixo solament a la funció d’uns ulls i d’un cervell, que d’altra banda no menyspreu la seva importància, sinó que Mirar és tot un procés de significar, on les emocions juguen un paper cabdal. Mirar seria la capacitat de donar significat allò que es presenta desorganitzat, de contenir, de demostrar empatia. De fer servir la benevolència com a eina de comprensió i de respecte a l’altre. Mirar com procés que dóna temps i espai per construir i per tolerar allò que no es comprèn.

La Mirada és un art que es desenvolupa entre dos individus quan es predisposen a voler ESTAR AMB algú que no és un mateix. La Mirada ajuda a diferenciar allò que ens correspon, d’allò que havíem dipositat en l’altre per així poder fer-se’n càrrec d’allò que ens pertany.

Dins de l’entorn de les famílies parlaríem de tot el que la parella conjuntament o per separat projecta en els fills. Aquesta projecció enterboleix i fa inaccessible el reconeixement d’allò que pertany als adults, del que és propi dels fills, dificulta sens dubte el reconeixement de les capacitats dels membres del grup. Guillem Salvador ens proposa una mirada sobre “la família com un entorn on es poden resoldre problemes”. Ens permet veure que els integrants d’aquest grup poden donar cabuda a la seva particular situació de vida, oferint-se una oportunitat de construcció on anar donant sentit i coherència a la relació del dia a dia, utilitzant la criança com a medi on dipositar la Mirada del desenvolupament.

Aquesta mirada cap a nosaltres permet als pares connectar i iniciar un desenvolupament de les capacitats adormides sent més capaços de percebre la llum calidoscòpica que tot individu té.

 

Desenvolupament

Però que succeeix quan uns experts col·loquen un diagnòstic en un fill? És fàcil suposar que la Mirada dels pares cap el fill es quedi “miop”, el que es veu ara queda enterbolit i es percep l’entorn amb distorsió. L’arribada en el si familiar d’un infant amb trastorn de l’espectre autista, augmenta la vulnerabilitat de tot el grup familiar, i la incapacitat per pensar pren cos. El que s’havia somiat i viscut fins aquell moment com a parentalitat es trenca.

Bion l’any 1962 ens va proposar que “el bebè internalitza la relació d’ell amb la seva mare, una mare que conté les seves angoixes i sensacions del lactant, i aconsegueix transformar-les i calmar al bebè”. Aquesta relació continent-contingut és la que ajudarà posteriorment a donar-li significat a les experiències que es visquin.

Però en una parella que viu sota l’experiència d’haver patit un moviment sísmic emocional que els ha fet surar un sentiment de confusió, d’incertesa on la seva capacitat continent s’esmicola, és previsible que tinguin dificultats per poder exercir allò que Bion ens proposa sobre les relacions materno-filials.

Els pares se senten desbordats perquè alguna cosa els ha commogut, el sòl de la parentalitat ja no és ferm, les funcions maternes i paternes es descol·loquen, i amb facilitat els mals entesos dominen les relacions. Però si la parella no pot contenir dins les seves creences de parentalitat aquest nou fill que tenen al davant, ni confien en els seus propis recursos, no podran mentalitzar allò que l’infant els ofereix i que ell per si sol no pot fer-ho, veurem com es ressenten i augmenten les dificultats en el desenvolupament mental del fill.

Els pares l’acullen de la millor manera que poden, però amb freqüència se senten sobrepassats per totes les accions que han de desenvolupar i per l’ajustament que han de fer tots els membres del grup. Se senten incapaços de pensar, d’assolir la incertesa i dipositen la capacitat de pensar en els professionals que els envolten.

"Carlos Tabbia ens aporta la idea que ...la incapacitat per pensar és diferent de l’atac al pensament o a la ment. Per atacar s’acudeix a les mentides, al llenguatge trampós i a les expressions ambigües que generen confusió o a treure el significat de les paraules. En la incapacitat per pensar es poden omplir els forats amb fabulacions que es converteixen en futures trampes... Aquests forats han de ser el punt de partida per a l’ajuda dels pacients. Els forats són la incapacitat per observar els fets; si no es perceben els fets no es podrà construir un significat a partir de pensar en l’observat; i si no s’observa més enllà de l’aparent es trauran conclusions que podran ser falsejades (cf Popper), en el qual s’abona el terreny de les ambigüitats i confusions..."

Els/les professionals tenim una part important en la reconstrucció de les Mirades, en contactar amb aquests forats que s’han omplert de confusions, d’incerteses, ja que intercedim en la no-trobada entre pares i fills, pares i mares. Tots els membres són coactors de l’organització mental del fill, no solament la mare es qui conté les angoixes del bebè, de l’infant, el pare té un paper essencial en el tracte de les mateixes, la relació pare-mare ofereix una complementarietat que ajuda a internalitzar i donar significat a les experiències.

 

Maria i la seva família

Maria i la seva família van arribar al CDIAP quan tenia dos anys, perquè va haver-hi una pediatra que va escoltar als pares plens d’incerteses en relació al desenvolupament de la seva filla. La família havia observat que la seva filla mostrava dificultats en el llenguatge i en el comportament. No havia assistit a cap escola ni espai familiar per les dificultats de relació que mostrava, fins i tot el temps de sortir al parc o espais per relacionar-se amb altres infants estava molt esmerçat per la por a les rebequeries de la filla. No la veien capaç de relacionar-se amb altres nens i nenes de la seva edat sense tenir cap entrebanc.

Els pares narraven que Maria sempre havia estat una nena irritable i molt ploranera. Quan es va fer més gran es mostrava molt repetitiva, amb necessitat de rutines en la seva vida diària, la descrivien com algú que anava al seu aire.

Quan ens veiem la Maria no defuig la mirada, sempre somriu..., però no sap bellugar-se en el món, el joc li falla, i se li fa molt difícil involucrar-se en activitats amb l’altre. El llenguatge li trontolla, només diu algunes paraules soltes, repeteix el que la mare li diu; vol conèixer el món portant-se tot a la boca. Dorm amb la mare. No tolera els canvis. Dificultats en l’alimentació en relació a textures i canvis de menjar. Tot ha d’esdevenir de la mateixa manera. S’havia construït una relació entre la Maria i l’entorn on cada cop que apareixia una ansietat, la mare la calmava posant la nena al pit.

(M) ...A la meva filla li és molt difícil acceptar els límits... sento una pena molta gran quan la veig així... em busca el pit allà on estem, a casa, al parc... i jo li dono, i es calma... Al vespre es dorm amb mi, li haig de donar el pit, sempre li dono, ella me’l busca sinó, no es dorm, no accepta al seu pare...

La Mirada de la mare cap a la filla provocava una nena sense recurs de pensament, l’acció ràpida de tapar la boca i mantenir la sensorialitat com a resposta per retrobar una homeòstasi, dificultaven l’ús de la paraula com a vehicle d’unió entre les emocions i el món que l’envoltava. El pit era com un mur d’incomunicació que no donava espai al pare, la relació estava marcada per la desconfiança en els propis recursos de tot el grup familiar...

El procés de reconstrucció de la confiança dels pares en la seva pròpia capacitat per desenvolupar la criança de la seva filla, va ser en essència la construcció d’una nova Mirada cap a ells i cap a la capacitat de la filla.

(M) ...Fins ara no m’havia adonat com el pit la frenava... i donar-li sempre sense límit no deixava que el seu pare pogués ajudar-la a dormir o quan tenia una rebequeria o una frustració... quan s’enfada en lloc del pit ara li parlo, al principi tenia por de treure-li, per si li feia mal, ara veig el canvi, fins i tot comença a repetir el que li diem...

El treball setmanal amb la mare, i les sessions amb la parella parental durant un any i mig van permetre reconstruir la parentalitat. Atendre la Mirada de la mare i del pare, els va ajudar a contactar amb les fantasies que tenien d’incapacitat de la filla, diagnosticada de TEA, que tapaven les pròpies dificultats per diferenciar-se, i acceptar el lloc de cadascú dels membres de la família.

(M) ...Quan vaig pel carrer em sento més tranquil·la si els altres em miren quan la meva filla s’enfada i es queda al terra perquè no vol caminar i xiscla..., i no m’importa si m’escolten el que li dic..., somriu i continua dient: ara sóc jo la que diu a les mares que parlin amb els fills, que els expliquin el que fan i el que senten... perquè veig que la meva filla ho entén... i ella comença a dir com se sent...

(P) ...Ha estat difícil per a mi poder entrar en la relació de les dues, jo veia que havíem de trobar una altra manera de calmar la nostra filla, no trobava un espai...

L’acceptació de la mare de la seva baixa tolerància a atorgar al pare el paper que li corresponia dins el grup, perquè això afavoria l’existència de relacions duals mare-filla sense deixar aparèixer relacions més triangulars, va permetre un canvi en la mirada cap a ella i cap a l’entorn. Va poder sentir que calmar la filla amb el pit era un fre per a la capacitat de pensar d’aquesta.

(P) ...Ara jo li dono de menjar, després juguem, i anticipem quan hem d’anar a dormir... després va la mare...

(M) ...Jo puc fer altres coses, estar a l’habitació del costat i planxar, els escolto i em sento feliç... abans no fèiem altra cosa, només ella i jo, pensava que el pare no podria i que ella no volia... jo no volia que canviés, em sentia cansada però tenia por de canviar...

En aquell moment, el grup va promoure la comunicació verbal de la filla i es va desenvolupar una millora en el joc, en representar, en fer propostes d’interacció, i projectes en comú. El pare va poder acompanyar i va esdevenir un agent facilitador en la transformació de la relació dual que s’havia establert entre la mare i la filla, una relació que s’havia encapsulat arran de la comunicació del diagnòstic de TEA de la seva filla.

(P i M) ...Quan veiem que la nostra filla va pel carrer i veu als altres nens que ploren i podem pensar junts que li haurà passat, o ella ens parla de si està o no enfadada, o contenta, veig que coneix un munt de coses que abans no podia dir-les amb paraules. I que jo no pensava que ho pogués fer... estava molt espantada pensant en tot el que la meva filla no podia fer, i en la meva culpabilitat com a mare, per si tot era culpa meva... que no donava possibilitat als recursos que tenia i que no veia que sí podia...

El tracte que es va oferir, dins el tractament, als pares, va promoure una mirada de comprensió de les necessitats de la filla, que va anar enfortint-se a mida que es desenvolupava una major confiança en els recursos que la pròpia filla podia desenvolupar. El canvi es va donar quan els pares es varen sentir part d’un grup on cadascú dels membres tenia un lloc, un temps i un espai.

Transformar la criança en un tipus de Tracte que possibilités les capacitats, no solament de la filla sinó la dels pares, va donar força al pensament i a la contenció del grup familiar.

Aquesta experiència reconstructiva de la Mirada de la parentalitat és una eina bàsica per a l’atenció de tota la petita infància perquè és una experiència reconstructiva del desenvolupament mental de l’infant. Els fills esdevenen segons la mirada que els projectem; responen segons les expectatives adherides a la MIRADA parental que se’ls ofereix.

El canvi dels pares és una oportunitat pel desenvolupament dels fills.

 

Bibliografia

Bion, W.R.:Aprendiendo de la experiencia. Paidós, Buenos Aires, 1980.

Salvador, G.:Familia. Experiencia grupal básica. Paidós, Barcelona, 2009.

Tabbia, C.:Observación y descripción en la Génesis del Significado. Grupo Psicoanalítico de Barcelona.

Accedir al fòrum d'aquest article

Forum Nombre d'assumptes Nombre de enviaments Darrer comentari

La mirada dels pares: la construcció del fill · Cristina Cristóbal

0 0